“Tenim por fins i tot de respirar”

“Jo visc aquí”, va dir Mireia Soregués a la policia aquest dilluns, a les portes dels jardins de Sant Pau del Camp, a Barcelona, on dorm des de fa quatre anys i mig. La Guàrdia Urbana, els Mossos i la Policia Nacional estaven desmantellant el seu petit campament. “Ens havien avisat la setmana anterior”, explica, tres dies després, en una sala de la fundació Arrels que atén persones que viuen al carrer i que ha criticat el desallotjament.

La Mireia no s'esperava que anés d'aquesta manera. Va tenir temps de treure una bicicleta, però ja no la van deixar tornar a entrar. “Allà es van quedar el meu carro, els meus llençols, uns coixins, roba, unes vambes molt xules...”, lamenta. Però la part pitjor és que la Policia Nacional es va endur la seva parella al CIE de la Zona Franca i va trigar dos dies a tornar-lo a veure, sense saber on era ni com estava. “Tenim por fins i tot de respirar”, diu.

“Un operatiu dins de la normalitat”, va defensar el socialista Jaume Collboni, quan li van preguntar per l'operació policial de desallotjament. 29 persones van ser identificades i 9 detingudes, entre els quals hi havia la parella de la Mireia, per estada irregular al país.

La història de la Mireia, que ronda la cinquantena, és la d'una dona amb 14 anys cotitzats com a cambrera i cuinera que un dia va perdre la feina. “Em vaig quedar sense recursos i sense res”, recorda, sobre com va arribar a dormir al carrer. “Va ser en un caixer”, concreta, lacònica, sobre la seva primera vegada. Després va combinar temporades al carrer amb temporades que no. Abans de dormir als jardins de Sant Pau del Camp, va estar al parc de la Ciutadella. 

De Barcelona, amb el batxillerat i l'antic curs de preparació a la universitat (COU) acabats, sense fills, i lluny dels seus dos germans i de la seva mare, que va morir fa poc, la Mireia va intentar tirar endavant. “M'agrada treballar, gràcies a Déu tinc bona salut”. El seu problema, diu, és que li falten diverses peces de la dentadura: “No he pres mai drogues, tinc la desgràcia de tenir les dents molt febles”.

Això li va frustrar una de les últimes feines, cosa que recorda amb una gran pena. Va estar a punt de treballar fa cinc anys en un càmping a Lloret. “Les vaig passar magres per aconseguir diners per a la Sarfa”, explica. Uns turistes li van deixar dos euros que li faltaven i va pagar el bitllet de bus fins al municipi gironí. “Havia de fer mitja jornada a la cuina i mitja jornada despatxant pollastres a l’ast”. Però quan li van veure les dents, la van enviar de tornada a Barcelona. No tenia la imatge.

“És duríssim”

Però la Mireia no va desistir, volia recuperar la seva “vida laboral, una vida normal”. Fa un any va estar un temps a la cuina d'un restaurant. “És duríssim”, diu, sobre compaginar la vida al carrer amb una feina. “Dorms a trompades, et despertes cada hora, no descanses”.

Amb els prop de 500 euros que cobra d'una ajuda, ha intentat llogar una habitació per a ella i la seva parella. “Et diuen que sí per telèfon, però en veure que vaig amb la meva parella, africà, em diuen ‘ho sento, l'habitació està ocupada”. S'ha apuntat a la borsa de protecció oficial, “però els hi donen a persones amb fills”. I es queixa que per a qualsevol pis demanen una nòmina.

“Entenc fins a cert punt que ens hagin fet fora”, diu, sobre l'evolució del parc en els últims mesos. A ells i un altre grup de ferrovellers de sempre, s'hi van sumar menors i persones que abans consumien i venien droga als narcopisos ja tancats.

Des del dilluns, ella i la seva parella busquen un nou lloc per dormir. “Al parc em sentia més segura i protegida, al costat dels Mossos i de la Guàrdia Civil”, diu, i demana a l'Ajuntament que els “ajudi en alguna cosa”. Són dos quarts de set de la tarda i encara no sap on passarà la nit.