KITT, vine cap aquí!

Premia un botó del rellotge i, mirant a càmera amb aire desafiant, deia la paraula màgica: KITT. I del no-res apareixia un cotxe esportiu negre sense conductor. “Sí, Michael”, li contestava una veu vellutada, una mica distorsionada, que sortia d'un increïble quadre de comandaments ple de llumetes, barres i gràfiques que no paraven de moure's. L'escena no fallava mai en els capítols d’El coche fantástico, la sèrie nord-americana del 1982 que va arribar a Espanya l'1 d'agost del 1985.

En plenes vacances d'estiu, just després del telenotícies del migdia –TVE1, llavors– i a l'hora de la migdiada apareixia un cotxe protagonista d'aventures que més de 30 anys després resulten entranyablement friquis. Començant per la presentació de cada capítol: “El cotxe fantàstic. És una trepidant aventura d'un home que no existeix en un món ple de perills. Michael Knight, un jove solitari embarcat en una croada per salvar la causa dels innocents, els indefensos, els febles, dins d'un món de criminals que operen al marge de la llei”. No és poca cosa. Amb la sintonia de la sèrie del compositor Stu Phillips, sintetitzador i música electrònica, que apareixia en els moments àlgids de cada capítol: “Titiruríiii, titiruríiii...”.

El protagonista humà de la sèrie era Michael Knight, nom que va estrenar després de reconstruir-se la identitat i la cara, destrossada per un tret en la seva anterior vida de policia i... veterà de Vietnam. En aquesta nova vida estava a les ordres de la Fundació per a la Llei i l'Ordre que li encarregava missions molt diverses, des de recuperar secrets industrials a missions d'alta seguretat nacional, passant per obres de bon samarità. La moral i el patriotisme nord-americà eren inherents a la sèrie i al personatge que va interpretar David Hasselhoff. Cabellera lleonina, camises cenyides, pantalons dues talles més petites i sivelles del cinturó dues talles més grosses, completava el look amb caçadores de pell ran de la cintura. A l'estil Torete.

Entre heroi i justicier —i cert aire de vaquer que ha perdut el cavall i a qui només li queden les botes— intentava ser la viva estampa de la bondat. Tant que, fins i tot quan lligava —sempre hi havia una historieta a cada capítol—, resultava pudorós. Per descomptat, la noia sempre era la “bona”, i la “dolenta”, que utilitzaven com a esquer, no es menjava ni un torrat.

Però el veritable protagonista de la sèrie era el cotxe: KITT (Knight Industries Two Thousand). Un Pontiac Fiebrd Trans-Am de color negre. Un vehicle que parlava i que estava “dotat” amb intel·ligència artificial i que, a més a més de córrer com un dimoni, era capaç de qualsevol cosa quan en Michael estava en perill o estaven duent a terme una missió. Amb grans moments, com quan el KITT deia al Michael que el deixés solucionar la dificultat amb frases del tipus “Deixa'm fer, Michael” i accionava el Turbo Boost, moment en el qual volava per sobre de qualsevol cosa que se li posés al davant, ja fossin cotxes o camions, i travessava parets...

La sèrie era ximple, però les gestes del cotxe eren espectaculars en un moment en què a Espanya ningú tenia res per sobre d'un utilitari, la gran majoria Seat, Renault o Ford. Després de veure un capítol d’El coche fantástico, conduir un R-5 de segona mà “el que tenia en aquella època” era, com a mínim, frustrant. Per no dir que quan et deixava tirat perquè s’escalfava en ple agost pels Monegros et venia la imatge d'un dels personatges més singulars de la sèrie: la Bonnie (Patricia McPherson). Era la mecànica que reparava el KITT, que apareixia sempre amb una granota vermella entallada i immaculada i amb una cabellera ondulada com si acabés de sortir de la perruqueria.

L'elenc de la sèrie el completava un cavaller, Devon Milers (Edward Mulhare), tot un gentleman al comandament de la Fundació que encarregava les missions al KITT i al Michael. Els capítols eren històries amb principi i final, tot i que les trames s'assemblaven. Una monotonia que van intentar trencar amb la irrupció d'un doble del KITT però en dolent, el KARR, que va quedar liquidat pel KITT en un tres i no res. Com no podia ser d'una altra manera.

La sèrie va tenir un èxit rotund, primer als Estats Units (el títol original era Knight Rider), i després a Europa. A Espanya, TVE va programar les quatre temporades consecutives els estius del 1985, el 1986 i les dues últimes el 1987. Original del productor de sèries Glen A. Larson, es va tornar a emetre en reposicions d'Antena 3 als anys noranta i després a Telecinco. El 2008 se'n va fer una nova versió, encarnada pel “fill” de Michael Knight i un cotxe que era un KITT evolucionat. Però no va aconseguir, ni molt menys, l'èxit de l'original. La sèrie va catapultar Hasselhoff en la seva carrera; més tard va tornar a la fama amb Los vigilantes de la playa.

El coche fantástico era entreteniment pur, sense més ambicions, excepte, potser, la de reforçar els valors més tradicionals dels Estats Units, que llavors presidia Ronald Reagan: pàtria, ordre, masculinitat, “per no dir masclisme”, i feminitat, que no és pas feminisme. En qualsevol cas, el KITT i les seves aventures van ser una icona d'una època que continua inspirant altres projectes. Un dels més brillants és la tecnorumba KITT y los coches del pasado, del grup Ladilla Rusa —no us podeu perdre el vídeo a Youtube— en què piquen de mans marcant la sintonia de la sèrie televisiva. “Titiruríiiiii, titiruríiiii...”.