Un somni americà a Collserola

Per arribar a la Floresta, el ferrocarril ha d’agafar amb precaució un revolt, creuar un túnel i aturar-se en una petita estació entaforada entre les parets d’un turó. Al damunt, en vertical, s’aixeca el nucli urbà: les cases, abans d’estiueig i ara residències permanents, semblen caure sobre el tren del Vallès. La Floresta és un espai urbà estrany enmig dels boscos de Collserola, un projecte de ciutat jardí sorgit de la primera expansió metropolitana de Barcelona que s’inspirava en el paradigma dels suburbis residencials dels Estats Units. Aquest districte de Sant Cugat commemora un segle de vida reivindicant una història trepidant.

“La Floresta Pearson”. El nom original del barri torna a lluir a l’estació de ferrocarril. El rètol, restituït simbòlicament, va ser presentat el 17 de juliol per les autoritats locals i per la Comissió del Centenari de la Floresta. Els 34 primers propietaris de la Floresta, en el contracte fundacional del 4 de gener del 1919, establien que el títol de la colònia duria el cognom de Frederick Pearson “per retre tribut i homenatge a la memòria del malaguanyat iniciador dels Ferrocarrils de Catalunya SA”. Pearson va ser l’enginyer i empresari nord-americà que el 1911 va fundar la Barcelona Traction Light and Power, La Canadenca, que electrificaria bona part de Catalunya i que connectaria en tren Barcelona i el Vallès. Va morir el 1915, durant la Primera Guerra Mundial, quan el transatlàntic Lusitània, que el duia de Nova York a Londres, va ser torpedinat per un submarí alemany.

L’enginyer Pearson intentà implantar la idea del suburbi de la caseta amb jardí

El nom de Pearson va deixar d’emprar-se a la Floresta el 1956, quan es construí la nova estació, segons explica l’historiador Joan Carles Salmerón, per mandra, perquè “era massa llarg”. El nomenclàtor del barri sí que compta amb diverses vies que porten el cognom de Pearson. Salmerón, director de la consultora Centre d’Estudis del Transport, recorda que el model que seguia l’expansió entre Barcelona i el Vallès era el de les connexions ferroviàries interurbanes dels EUA. Salmerón subratlla que la Floresta va ser “l’intent d’implantar un estil de vida americà a Catalunya, el suburbi de la caseta amb jardí, el paradigma que es podia viure en un lloc diferent del de treball”.

La idea inicial de la Floresta també incloïa preceptes de les ciutat jardí i de les teories higienistes, que des de finals del XIX promulgaven “la vida sana lluny de les ciutats més poblades”, com detalla Claudia Arruga, membre de la Comissió del Centenari, en una de les set exposicions commemoratives que s'han instal·lat al barri.

La Floresta va fracassar en un primer moment com a suburbi de la metròpoli perquè ràpidament es va convertir en espai d’estiueig. La documentació recollida per la Comissió del Centenari indica que el 1921 la Floresta tenia 150 propietaris, 35 cases, 50 habitants i 300 persones que s’hi traslladaven en dies festius. El 1946 ja hi havia 1.550 parcel·les de sòl urbanitzable, el mateix nombre d’edificis que tenia el districte el 2001. Óscar Costa, coordinador de la comissió, subratlla que el retorn al plantejament inicial es produeix a partir dels seixanta, quan la població es motoritza i es permet una segona residència més lluny de la ciutat, tot deixant nuclis com la Floresta per a la residència fixa. L’obertura dels túnels de Vallvidrera, coincidint amb els Jocs Olímpics, va accelerar-ne el procés. El barri, avui amb 4.620 habitants, un 50% més que fa vint anys, és de classe mitjana benestant, però amb un moviment alternatiu i d’esquerres fort: la CUP és el partit més votat.

“Pearson va morir el 1915 i tota la lògica del projecte va semblar que s’enfonsava amb ell”, va escriure el 2001 a EL PAÍS l’escriptor i coneixedor del barri Xavier Moret: “La Floresta va créixer malament, òrfena d’urbanistes i de plànols. La urbanització va anar degenerant en una caòtica mescla de cases amb possibles, cases amb menys possibles, torres senyorials, pisos barats i habitatges autoconstruïts”.

La idea de Pearson era teixir una xarxa de nuclis suburbials, de Sarrià a Sant Cugat; per això van adquirir, a través de la filial Catalonian Land, importants quantitats de terrenys edificables seguint el recorregut del tren, tal com explicava Horacio Capel, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, en un estudi del 2012: “La creació de noves urbanitzacions ciutat jardí a la falda de Collserola i a l’altre costat de la muntanya, com les Planes i, sobretot, Valldoreix, era d’interès per a la Barcelona Traction, que tenia experiència prèvia de les operacions immobiliàries de la Brazilian Traction a Sao Paulo, i d’estratègies similars a Mèxic i Cuba”.

La motorització dels seixanta va permetre tornar al barri la idea de residència fixa

Ricard Font, president dels Ferrocarrils de la Generalitat, lloa la condició de visionaris de Pearson i de Carles Emili Montañés, l’enginyer que va convèncer Pearson per invertir a Catalunya: “Van preveure el desenvolupament de la regió metropolitana. I van obrir a la gent una vida més saludable amb l’estratègia que calia, desenvolupant primer les infraestructures”. Font també fa paral·lelismes entre “l’estil de vida americà” que buscaven els accionistes de La Canadenca amb la filosofia de “la casa i l’hortet” de Francesc Macià.

Un casino particular

Macià, com a president de la Generalitat, el 1932 va visitar la primera escola de la Floresta, finançada per Gaietà Tarruell, que va deixar empremta. Les escales que grimpen des de l’estació fins a les altures de la Floresta, obra de Tarruell, continuen portant el seu cognom. Tarruell és al darrere de bona part dels edificis del districte catalogats pel seu valor arquitectònic: nou cases i dos blocs de pisos, que responien a l’estil noucentista de l’Exposició Internacional del 1929 i al racionalisme del GATCPAC. El més important del llegat de Tarruell és el casino, de 1933, que comptava amb nombrosos detalls del passat cubà del seu patrocinador. L’àrea més icònica és el pati amb les galeries de columnes.

El casino va tenir un moment àlgid als anys setanta com a nucli cultural i alternatiu, per “la proximitat de la Universitat Autònoma, que s’instal·la a Sant Cugat el 1968, i per la influència del moviment hippie”, diu Arruga. Al casino hi van actuar Jaume Sisa, l’Elèctrica Dharma, Maria del Mar Bonet, Gato Pérez o Oriol Tramvia, entre d’altres. Tramvia actua enguany com a narrador de l’obra de teatre del centenari, La Florestíada, d’Isidre Marías. També hi van estar vinculats els dibuixants de la revista El Víbora, perquè a la Floresta vivien els fundadors Josep Maria Berenguer i Josep Toutain. El Casino es va reinaugurar el 2010 després d’anys abandonat. Avui és un centre cívic, punt neuràlgic de la vida cultural i associativa de la Floresta.