Ceret, la fira taurina on sona ‘Els segadors’

La silueta d'un immens toro i una pancarta que diu "Céret de toros. Association des Aficionados Cérétans", col·locades a la part alta d'un gran pont construït sobre el riu Tec. Això és el primer que un es troba quan s'apropa a Ceret, una localitat de menys de 8.000 habitants situada al sud-est de França, a pocs quilòmetres de la frontera amb Espanya.

Un poble pràcticament desconegut que, no obstant això, s'ha convertit en lloc de pelegrinatge per a centenars d'aficionats a la tauromàquia. Cada any, a mitjans de juliol i coincidint sempre amb el final dels Sanfermines, Ceret comparteix atenció i protagonisme amb una fira tan important i popular com la de Pamplona.

Però, quin és el seu secret? Només n'hi ha un: el toro. El toro íntegre i encastat, l'exigent, el dur, el que no regala res i el que ven cara la seva vida. A diferència dels aficionats de la immensa majoria de places espanyoles (i també moltes de franceses), els de Ceret estan orgullosos del seu sentiment torista. “Aquí venim a veure toros, no toreros”, aclareixen.

I no els val qualsevol toro. Any rere any, durant l'hivern, recorren el camp a la recerca de les millors corrides per a la seva petita i rústica plaça, que té capacitat per a gairebé 4.000 espectadors. A les finques van a la recerca de serietat i bravura, però també de casta i varietat. Com a bons aficionats al toro, són uns enamorats de la varietat d'encastes i s'interessen per ramaderies de sangs úniques ja gairebé extintes.

Garcigrande?, Núñez del Cuvillo?, Juan Pedro Domecq? Parlar d'aquestes divises a Ceret és gairebé un sacrilegi. El toro còmode no els agrada. Tampoc les corrides modernes, que han reduït la lídia a la muleta. Aliens a les modes actuals, el primer terç segueix sent fonamental a Ceret. Malgrat ser una plaça de segona categoria, el toro rep, com a mínim, dos cops de pica. Però el més normal són tres o més.

Céret, una localitat francesa de menys de 8.000  habitants, prop de la frontera amb Espanya

La suerte de vares, lluny de ser un simple simulacre, és tot un espectacle. Encara que moltes vegades els picadors fan cas omís de la demanda popular, s'exigeix que al toro se li col·loqui correctament, cada vegada des de més distància, que es mesuri el càstig i que es piqui a dalt. I quan es fa correctament, l'èxtasi es desborda entre el públic.

Però aquestes no són les úniques particularitats d'una fira que aquest any va programar tres festejos, concentrats en els dies 13 i 14 de juliol: dues corrides de toros amb els ferros de Juan Luis Fraile i Saltillo i una novillada de Monteviejo. Javier Castaño, Iván Vicente, Joselillo, Fernando Robleño, Javier Cortés, Gómez del Pilar, Juan Carlos Carballo, Aquilino Girón i Maxime Solera van ser els nou valents que hi van lidiar. Cap “figura”.

Una altra de les coses que criden l'atenció i que contrasta amb el triomfalisme imperant a gairebé totes les places (inclosa Madrid) és la severitat i l'exigència del públic. Respectuosos –el silenci que es fa durant els tres terços impressiona–, els aficionats no dubten a recriminar als toreros tot el que no es faci amb netedat, veritat i puresa.

Però, sens dubte, són les qüestions no taurines les més sorprenents. Malgrat ser en territori francès, Ceret és una extensió de la propera Catalunya. I de la més nacionalista. Cap bandera francesa presideix ni adorna la seva plaça de bous. Sí que ho fan, en canvi, desenes de senyeres col·locades dins i fora del recinte.

Catalans i aficionados és el lema de l'ADAC, l'Associació d'Aficionados Ceretans, encarregada d'organitzar la fira. Un grup d'apassionats veïns que tenen cura de tots els detalls. Als voltants de la plaça de toros, per exemple, al costat dels envelats i barres on s'ofereix menjar i beguda, destaca una parada de merchandising de l'associació, que ofereix des de cartells de la fira, fins a polos i samarretes amb el seu logo brodat.

Tota l'organització és exemplar. Començant per l'escorcoll que es fa a tothom que accedeix a la plaça (una cosa que inexplicablement no passa a Espanya) i seguint pel particular desplegament d'acomodadors. Tots ells, encarregats també de la neteja quan finalitzen els festejos, són nens. Fills de membres de l'ADAC i d'altres aficionats locals que col·laboren desinteressadament i que ja comencen a conrear el seu amor al toro.

I tot per no parlar del particularíssim acompanyament musical. La cobla Mil·lenària, una agrupació folklòrica tradicional de la zona formada per 11 músics, és l'encarregada d'amenitzar els espectacles. En el repertori hi ha pasdobles, sí, però també sardanes i marxes revolucionàries, com la Santa Espina, tocada sempre abans de la sortida de l'últim toro. Al principi, abans de l'entrada en comitiva i amb tot el públic dempeus, sonen els acords de l'himne oficial de Catalunya, Els segadors.

Ceret s'erigeix així en un exili doble. D'una banda, per als aficionats al toro-toro, farts de la monòtona tauromàquia moderna estesa a Espanya; i, de l'altra, per als aficionats, privats des de fa anys de la seva afició i d'una part de la seva llibertat per simple interès polític.