El paper dels estúpids en la història

Raymond Aron es va prometre a si mateix, com a coronació de la seva trajectòria intel·lectual, un assaig sobre el paper de l'estupidesa en la història. A la seva mort el 1981 no l’havia escrit, però sí que ho va fer pocs anys després, i en un magnífic modus sarcàstic, l'economista italià Carlo Cipolla, també ja mort, amb el títol de 'Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana'. Tots dos pensaven especialment en l'estupidesa referida a la política i en certa forma als polítics estúpids, abundants en totes les èpoques, encara que especialment ben situats en llocs de responsabilitat en la nostra.

La política exterior de Barack Obama, segons molts reconeguts especialistes, es podria resumir en una sola frase: "No facis estupideses". En anglès és “don’t do stupid stuff”, tot i que la literalitat de l'expressió col·loquial original del president és una mica més colorista: 'don’t do stupid shit', 'no facis merda estúpida'. A més de definir el caràcter reflexiu i deliberatiu de la seva presidència amb un mètode de presa de decisions racional i pausat, el lema d'Obama era tota una premonició, gairebé una profecia, del que després ha passat a la Casa Blanca i especialment amb la política exterior dels Estats Units sota la batuta de Trump.

Ho va saber molt aviat el primer secretari d'Estat de Trump, Rex Tillerson, que va qualificar el president d'estúpid ( 'moron', 'fucking moron', és a dir, 'fotut estúpid' per ser més exactes) en una data tan primerenca com juliol del 2017, a la sortida d'una reunió del Consell de Seguretat Nacional sobre les armes nuclears, guanyant-se així una destitució que va trigar molts pocs mesos a arribar.

No hi ha gaire dubtes sobre l'immens paper de l'estupidesa en la història universal, en l'espanyola en particular, i molt concretament en la catalana més recent, quan el seu desplegament, quant a personatges i a actuacions, ha arribat a un grau difícilment superable. Als independentistes catalans ja se'ls aplica una frase cèlebre i lapidària, formulada pel que sembla per Abba Eban el 1973, llavors ministre d'Exteriors d'Israel, referida als àrabs en general i utilitzada per als palestins més en particular: "no perden mai la oportunitat de perdre una oportunitat ". Eban també va ser un bon coneixedor del paper de l'estupidesa en la vida política, com demostra una altra de les seves sentències, perfectament adaptable al nostre cas: "La història ens ensenya que els homes i les nacions només actuen sàviament una vegada han esgotat totes les altres alternatives ".

Estupidesa o alguna cosa molt semblant és també la bogeria tal com la caracteritza la historiadora americana Barbara Tuchman en el seu llibre cèlebre ‘The March of Folly’, en què xifra els errors dels governants en la seva capacitat d'autoengany i d'interpretar erròniament la realitat. La bogeria de Tuchman exigeix "nocions preconcebudes que permeten ignorar o rebutjar tots els signes contraris" i una "tossuderia que rebutja beneficiar-se de l'experiència", però per qualificar-se com a tal bogeria (o estupidesa) cal que els seus efectes "hagin estat percebuts com a contraproductius quan encara s'era a temps de corregir-los", que hi hagi "alternatives disponibles al curs d'acció pres" i que aquesta política no sigui el resultat d'un dirigent boig, sinó adoptada pel grup i "persisteixi més enllà d'una vida política ". No els sona com a tremendament proper i actual, tot i que es va escriure el 1984 i per referir-se als errors, especialment militars, del segle XX?

La denúncia de l'estupidesa també té una brillant trajectòria entre nosaltres. I té la seva explicació: si aquí no fos tan prolífica i tan tòxica no hi hauria cap necessitat de denunciar-la. Són les èpoques de plètora les que susciten la reacció intel·ligent. La nostra famosa rauxa no deixa de ser una forma molt catalana de l'estupidesa o de la bogeria universal, de conseqüències fatals per a la nostra vida en comú, davant la qual s'han aixecat les ments més intel·ligents del país tant bon punt ha estat necessari reconstruir la convivència. Si hagués de citar tres dels més brillants combatents contra l'estupidesa humana en la seva versió local, em sortirien espontàniament els noms de Josep Tarradellas, Josep Pla i Jaume Vicens Vives, causalment reunits ara en el llibre de recent aparició 'L'hora de els decisions. Cartes 1950-1960. Josep Pla, Jaume Vicens Vives ' (Destino).

Tota l’obra de Pla és un monument contra l'estupidesa. Vicens, juntament amb la seva monumental tasca historiogràfica i pedagògica, va escriure un assaig com 'Notícia de Catalunya' específicament dedicat a caracteritzar i combatre la rauxa. Tarradellas és el savi més pràctic en aquest assumpte. La seva trajectòria política, al govern, a l'exili i després amb la Generalitat recuperada, és un combat permanent contra l'estupidesa. Els tres apareixen reunits en aquest llibre, només inèdit en part, en què destaca com a document de transcendència històrica contra l'estupidesa catalana l'‘Informe de Josep Pla sobre Tarradellas', en què Vicens té un especial protagonisme com a gran esperança per al futur de Catalunya. Encara que l'informe ja va ser publicat anteriorment ( 'Josep Tarradellas. L'exili 2. 1954-1977', de Carles Santacana, editorial Dau, i 'Amb el corrent de proa: Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives', de Glòria Soler i Cristina Gatell, Quaderns Crema), aquesta nova publicació mereix la màxima atenció, especialment en moments de desconcert com els actuals, quan es tracta de superar una de les etapes probablement més estúpides de la nostra història. És una de les millors lectures catalanes per a aquest estiu.