La paraula rimada es fa sentir al Sónar

El Sónar diürn es va acomiadar aquest any a Barcelona amb calor, la calor de juliol i la que va haver de sentir Bad Gyal sobre l'escenari, alçada pel festival i pel públic que omplia el Village en la seva incipient carrera internacional. Altres artistes que van destacar en la nombrosa oferta de la jornada diürna van ser Kelly Moran, Nicola Cruz, Actress i un Cecilio G que presumeix en una cançó d'haver-se colat en un Sónar i que ahir va entrar al festival a cavall, com ho va fer Jimi Tenor a la Mar Bella fa ja uns anys.

Kelly Moran va oferir un concert delicat per a piano tractat; és a dir, va accentuar el caràcter percutiu de l'instrument col·locant cargols i peces metàl·liques entre les cordes. La seva música, embolcalladora i avalada per sàmplers, es va visualitzar en colors que per a ella suposen un registre emocional del so.

I parlant de colors, àcids eren els que vestien Bad Gyal i les seves quatre ballarines, reines de la tarda davant d'un públic que va semblar tenir accent local. Sense tenir un xou encara plenament competitiu en termes internacionals, la jove de Vilassar de Mar va arrodonint un projecte que, encara que poc original i mancat de pes i de fràgil carisma, clarament pot prosperar. La foscor d'Actress i l'electrònica andina de Nicola Cruz van marcar les altres cares de la jornada del festival.

La programació de divendres nit va coronar Stormzy, el raper anglès addicte al grime, un hip-hop dit a bastanta més velocitat, en un anglès gairebé críptic i amb descarades bases electròniques. En una demostració atlètica tant de coll com de prestacions físiques, l'anglès va oferir un concert molt compacte i sòlid com el granit, traduït en litres de suor que van fer brillar la negror de la seva pell com si fos la d'un metall preciós. Una escena plàsticament perfecta que traduïa la potència rítmica de peces com Vossi Bop, avantsala de la darrera Shut Up, que va arrasar amb la seva melodia.

Si fa no fa el que més tard van aconseguir en aquest mateix escenari Underworld i la seva èpica electrònica, útil per fer caure les muralles de Jericó en no-res. El seu concert va ser un crescendo de tornades i llargs fragments rítmics que van aconseguir el seu zenit amb Born Slippy, una composició que evidencia com ha evolucionat l'electrònica des que la peça va veure la llum. Amb Karl Hyde com una estrella del rock en un esclat de glòria, els mòbils van començar a llampurnejar a l'hangar banyat per làser i el Sónar va semblar tornar-nos a l'estètica dels noranta. Això sí, la quantitat de públic va ser de les menors detectades en els últims anys.

Els altres dos astres de la paraula en la primera nit del Sonar van ser Octavian i Vince Staples. El primer va oferir un concert de trap vitalista i melòdic impulsat per uns subgreus que removien les dents a les genives, fent vibrar el cervell a la seva cavitat cranial: impressionant. Peces com Hands, King Essie, Don't Cry o Hit van fuetejar la pista en una actuació formidable. Més tard, Vince Staples va baixar les revolucions tancant les tres potes de la paraula amb peces com Big Fish o 745. El poder de la paraula.