Immersió a les entranyes de l’algoritme

Els visitants del Sónar tenen accés directe a una Lluna. L'ombra d'astronauta que un veu a través de les ulleres de realitat virtual és una silueta que va mutant. Es veu més clar mirant-se els braços: en un punt del passeig lunar es tornen llarguíssims, extraterrestres, i després passen a ser un collage dels números primers més elevats que es coneixen. Coincidint amb el 50è aniversari de l'arribada de l'home a la Lluna, To the Moon, de les artistes Laurie Anderson i Hsin-Chien Huang, és una reinterpretació del satèl·lit que evoca el passat, amb un museu de dinosaures esculpits amb estructures de seqüències d'ADN, i el futur, en una Lluna transformada en un cementiri de residus tecnològics i un viatge cap a l'abisme.

Sónar+D veu com en cada edició del congrés de creativitat i tecnologia neixen i es consoliden nous formats. L'immersiu n'és un i s'ha guanyat un espai propi. Sense dur cap accessori de realitat virtual també es pot accedir a altres mons. La cúpula i les expressions artístiques al revers de la semiesfera acompanyen els humans des de l'antiguitat. A l'espai Sónar360º Mediapro, les cúpules estan acolorides per combinacions d'àudio i vídeo, que cada vegada cavalquen més junts teixint amb força un mitjà envolupant.

Milers d'operacions matemàtiques i accessos a estructures de dades conformen la nostra activitat internauta diària. Els tecnòlegs japonesos Daito Manabe i Satoshi Horii van estrenar dimecres Factors, una peça que, projectada en una cúpula, arrossega l'espectador cap a les entranyes d'aquest flux incessant. Manabe ha utilitzat algoritmes per modificar sorolls, com “el d'una bola que cau”, segons va exemplificar en la presentació. Ha aconseguit un so de cadència repetitiva, com les instruccions informàtiques, i Horii ha convertit la música en imatge. Els patrons camaleònics de línies, punts i formes recurrents recorden les branques d'un arbre i condueixen a l'abstracció.

Cap a la percepció del jo més íntim també ens trasllada una altra estrena en 360 graus, Perception. Les poques possibilitats d'interacció humana sota l'aigua reforcen la consciència del subjecte. Estar submergit fins i tot pot ser pertorbador, com algunes seqüències del treball de María S. Leiva, que utilitza com a fil conductor la línia que separa l'aire de l'aigua, “la franja invisible on tot es comença a distorsionar”. La contraposició d'una llanxa de refugiats avançant per sobre del medi i una silueta urbana conformen un dels passatges. D'altres superen el llindar atmosfèric i es dirigeixen cap a l'espai.

"Com pot saber una partícula que hem mesurat les propietats d'una altra malgrat ser a quilòmetres de distància?”, llança a l'aire la física quàntica d'IBM HollyCummins en una de les xerrades. “És molt estrany”, respon, i afegeix: “Els artistes ens han d'ajudar a entendre-ho”. És una altra línia de l'expressió humana que el Sónar+D posa sobre la taula. “Hi ha problemes que un computador tradicional no podrà resoldre mai i seran fàcils per a l'ordinador quàntic”, argumenta Artur García Sáez, físic i enginyer del Barcelona Supercomputing Center.

Libby Heaney és l'única artista en el debat. Professora de la Royal College of Art de Londres, destaca la importància d'especular sobre l'impacte social i polític d'ordinadors del futur basats en els principis de les nanopartícules. Si el magnat de Tesla Elon Musk intenta connectar els humans a l'ordinador amb microxips al cervell, Heaney va liderar l'any passat un projecte artístic, Quantum Fake, amb similituds. Amb implants imaginaris va pensar en com seria tenir l'habilitat de buscar informació al subconscient –una mena de Google d'un mateix– i veure la informació representada amb "sorprenents imatges inèdites” en una pantalla.

Des de lluny no queda clar si s'hi pot entrar. No és possible. És una pantalla de leds de tres dimensions. “Cada llum funciona com una neurona, tradueix el pols elèctric en una acció”, detalla Danilo Gran, de la companyia LedPulse. A dins ballen siluetes humanes de mida real. El giny està dissenyat per treballar amb els programes que utilitzen els discjòqueis i pot utilitzar càmeres 3D que capten moviments de persones en temps real. El responsable de la sessió pot arrossegar l'audiència dins del gran cubicle.

“Molts ens diuen que el Sónar+D és l'espai dels ravers amb doctorat”, detalla una de les responsables del tour de premsa, Doris Obermair. Una altra definició: el backstage tecnològic del festival. En aquest cas, amb un desfasament temporal: el que es veu al congrés d'avui és el futur de la tecnologia que puja als escenaris. I més enllà dels dies que se celebra, el Sónar+D vol crear indústria a Barcelona. Un dels anuncis més esperats serà la col·laboració del festival amb el Mobile World Congress. Divendres se'n sabran els detalls.