No fer res en política, de què serveix?

Fa un temps, abans de les últimes eleccions municipals, vaig poder parlar amb un alt càrrec de l’Ajuntament sobre diverses qüestions que em semblava que estaven incomodant els barcelonins. Algunes d’elles més severes que d’altres. Per exemple, la seguretat. Però això va ser gairebé al final de la nostra conversa, quan encara no s’havia agreujat, i no només en percepció sinó sobretot en delictes quantificats de tot tipus. Jo vaig preferir temptejar el terreny amb un afer menor, si el comparem amb la inseguretat: el tema dels gossos a Barcelona. Amb aquest alt càrrec de l’Ajuntament vam comentar la invasió canina que estava patint Barcelona. Parcs pràcticament inabordables. Voreres plenes de caca. Parets d’aquestes mateixes voreres tacades pel pixum dels gossos. Li vaig preguntar si, a més d’algunes ordenances a les quals ningú feia cas, tenien pensat fer-hi alguna cosa. Vam coincidir en diversos aspectes del problema. Òbviament, els ajuntaments no tenen competències en polítiques de natalitat que revertirien en el seu estat estadístic òptim per salvar les jubilacions del futur.

Va sortir el tema de la natalitat perquè amb l’alt càrrec vam coincidir que cada vegada es veuen a Barcelona més parelles en edat de tenir fills, però que tenint en compte les precàries oportunitats que se’ls ofereix en matèria de treball, lloguers i ajudes familiars, es resignen a criar quissos. (Això sense comptar els passejadors de gossos, professionals, per dir-ne d’alguna manera, que sense una feina més estable, cobren per passejar els gossos dels altres).

De tot això vam parlar aquell dia amb l’alt càrrec. Teniu pensada alguna mesura de xoc per neutralitzar aquesta epidèmia? Se’m va quedar mirant com si no entengués que algú li pogués fer una pregunta amb una resposta tan òbvia. “Els amos de gossos s’han constituït en un lobby. No hi podem fer res si no volem perdre vots”. “No hi podem fer res, excepte evitar que la cosa s’agreugi”. I es va quedar com si la resignació fos el que hi hagués més a l’abast. En aquesta matèria, de fet, no s’ha fet absolutament res. Barcelona té ara mateix més gossos que fa uns anys. Fins i tot he vist parcs dissenyats només per a aquests animals (per exemple, al passeig de Sant Joan amb travessera de Gràcia), i en solars on l’Ajuntament hi podria haver construït habitatge social.

A Barcelona el soroll sembla que estigui institucionalitzat. Algú sap per què a la nostra ciutat a l’estiu és un turment viure en un barri amb les finestres obertes?

Passem a un altre tema, no menys greu que altres que havíem comentat. Per exemple, el soroll. (Recordo aquest tema perquè en el mateix instant que escric aquest article, un altaveu està emetent música caribenya. Si estigués emetent la Cinquena de Beethoven també m’irritaria). Barcelona, he llegit aquests dies, és la ciutat més sorollosa d’Europa. Em consta. Vaig ser a Porto fa uns mesos i és un plaer passejar pels carrers i sopar als restaurants de al ciutat sense res més que un murmuri de fons que ens indica que la gent parla però ho fa en veu baixa. Us asseguro que a Grècia passa una cosa semblant.

A Barcelona el soroll sembla que estigui institucionalitzat. Com si formés part dels paquets turístics. O de la idiosincràsia dels catalans. Algú sap per què a la nostra ciutat a l’estiu és un turment viure en un barri amb les finestres obertes? Algú sap per què de sobte en un carrer es munta una mena de kermesse, amb atraccions dignes de l’antic Tibidabo i orquestres que donen la tabarra fins a la una o les dues de la matinada? I, sobretot, algú sap per què l’Ajuntament no regula aquestes activitats plenes d’una insuportable espontaneïtat? Li vaig preguntar a l’alt càrrec i em va respondre que si a sobre de les crisis, la falta de feina o bé amb feines mal pagades i precaríssimes, els traiem el circ, tenint en compte que ja els han tret el pa, què els quedaria. “No podem ni volem prohibir que la gent es diverteixi”, em va contestar. No es va atrevir a dir-me que la producció de sorolls molestos i inassumibles per a l’oïda i la paciència humanes constitueix un altre lobby. Segons quins lobbies convé no tocar-los, ja saps per què, li va faltar rematar.

Deixem la inseguretat per al final. “En seguretat tenim una persona molt competent”, em va dir gairebé abans que li hagués preguntat res. Li vaig respondre que la seguretat és la feina bruta de tot ajuntament. Però que sempre és millor que la gestioni l’esquerra que no la dreta. No vaig saber percebre si havia assimilat el meu pragmatisme insultant. I vam donar per acabada la conversa.

De tots els comportaments humans, la mentida és el que fa més mal. I en política, encara més. I no fer res per por de perdre vots, de què serveix?