Escenes de matrimoni

Hi ha un moment en la vida d'una parella amb problemes en què encara conserva la fredor per ventilar les seves diferències en privat i fingir la felicitat en públic. Però si les desavinences persisteixen, un dia algun dels membres esclata. I una vegada s'obre la veda, tant se val que se sàpiga tot, perquè ja pesa més la necessitat d'alliberar-se psicològicament de tant de temps de retenció.

Oh, sorpresa, estic parlant d'ERC i Junts per Catalunya, una parella de conveniència que ha aguantat una tirallonga de crisis intentant que els fills no se n'assabentessin, i per no dilapidar el patrimoni. Avui estan com els participants de Supervivientes després de cinc setmanes menjant arrels: tot suats i amb la susceptibilitat a flor de pell.

Fins ahir, les crisis entre els dos socis de govern s'havien ventilat fora de l'hemicicle. El president del grup d'ERC, Sergi Sabrià, ha demostrat una gran habilitat per passar de Jekyll a Hyde en el temps que es triga a travessar el saló de passos perduts: per exemple, als passadissos podia arremetre contra el vicepresident del Parlament Jordi Costa —Junts per Catalunya cuit amb Massa Mare—, però les seves intervencions des de l'escó eren exquisides peces de defensa de la unitat independentista i retòrica del més pur Memorial de Greuges 2.0.

El pacte dels expostneoconvergents amb el PSC a la Diputació de Barcelona ha posat a prova la capacitat de resistència de Sergi Jekyll Sabrià Hyde. Ahir al matí va esclatar a RAC1 acusant JxCat de mentir. Després li va saltar una mica a la jugular al portaveu de JxCat, Eduard Pujol, amb un missatge a mig camí entre “qui no vulgui pols que no vagi a l'era” i elis, elis.

Sabrià tenia un parell d'hores per obrar el miracle de la transmutació una vegada més. Però són massa setmanes de Supervivientes. Va començar la seva pregunta al president Quim Torra amb la llista canònica de retrets al Tribunal Suprem i a l'actuació de l'Estat, però se'l notava neguitós, mirant cada pocs segons el cronòmetre que marca el temps d'intervenció. I al final ho va deixar anar: “Tenim una oportunitat de demostrar que estem a l'altura i enfortir totes les institucions del país: totes, totes”. Afegint un inquietant “oi, president?” 

En la seva rèplica, Torra va admetre problemes, però va contraatacar amb un doble gir: primer, preguntant “on van començar les contradiccions?”, o sigui, qui va ser el primer adúlter. I segon, citant tot murri el científic Jorge Wagensberg, que va morir l'any passat; i dic murri perquè, quina casualitat, el fill de Wagensberg és avui diputat… d'ERC. A continuació, va començar a entonar un mea culpa, i just llavors es van consumir els seus dos minuts i mig reglamentaris i el president del Parlament li va retirar la paraula: Torra va tornar a demostrar una gran capacitat de gestionar la manca de temps.

Em moro per veure el següent episodi, a veure com resisteixen els concursants: només els pot salvar l'Estat passant-se una altra vegada de frenada.