La veritat sobre Parchís: compra de locutors, explotació i estafa

Explotació infantil, pares absents, milions que no van arribar a cobrar mai. D'això es parla a Parchís. El documental, que s'acaba d'estrenar a Netflix. En una pel·lícula en què han participat els membres principals (avui en la cinquantena) del grup infantil amb més èxit d'Espanya, també s'analitza la seva fama, es parla dels viatges per mig món als 14 anys, dels problemes amb els diners...

Els nens de Parchís van viure en una bombolla. No sabien què era tot allò de l'èxit. Es van sentir uns privilegiats. Van vendre 14 milions de discos, van protagonitzar set pel·lícules en menys de tres anys. Van tocar al Madison Square Garden de Nova York, a l'estadi Azteca (el segon més gran del món en aquell moment), van fer gires que duraven sis mesos... Van vendre més que els Beatles al Perú i van ser imatge de tota mena de merchandising.

Oristrell revela al documental que a les festes que feien no eren precisament llaminadures el que es consumia i que si la seva cosina Yolanda era “l’objectiu d’algun empresari”, ell l’havia de protegir

Quatre dècades després de la creació del grup, els seus integrants han volgut defensar la seva història en un documental que serveix també d'homenatge a tota una generació de fans. Els Parchís poden afirmar somrients que han sobreviscut a Parchís.

No va ser un grup, va ser una idea de màrqueting

Després de l'èxit d'Enrique i Ana als setanta, Discos Belter, la discogràfica de Carmen Sevilla, Lola Flores o Juanito Valderrama, convoca un càsting per formar un grup infantil de dos nois i dues noies, els colors del parchís. D'aquesta prova en surt la Gemma (fitxa verda), la resta hi arriba per altres vies. La Yolanda (fitxa groga) és la filla del popular músic Rudy Ventura, artista de la discogràfica. Al Tino (fitxa vermella) el seleccionen a la seva escola. L'Óscar (fitxa blava), el més guapo, destaca perquè surt a diversos anuncis (després, el va substituir a la banda el pèl-roig Frank). Hi afegeixen el David (el dau) perquè balla bé. No pensen a llarg termini. La idea és llançar un únic disc, adaptant 25 èxits populars, el Nadal del 1979.

A l’estil Milli Vanilli: “El que m’importava era vendre’ls a ells, la seva manera de moure’s”

“Les cançons no m'importaven o si els doblaven a l'estudi. M'importava vendre'ls a ells, la seva manera de moure's”, explica Ignacio Janer, director de Discos Belter, en el documental de Netflix. Les veus de l'Óscar i el David, els més petits del grup, no són les seves. Segons explica Josep Llobell, el tècnic que va fer el seu primer arranjament amb la cançó Comando G, la discogràfica contractava actors de doblatge que feien veu de nen per suplir les seves mancances.

La discogràfica va comprar locutors de ràdio i presentadors de televisió

Mesos abans d'editar el disc, la maquinària de promoció comença. Parchís apareix al popular programa Aplauso, de TVE, imprescindible per donar-se a conèixer. En el documental, Salvador Fenollar, cap de vendes de la discogràfica, revela que van pagar a diversos locutors de ràdio perquè punxessin els seus discos i que, fins i tot, van arribar a “regalar” un xec d'un milió de pessetes a un presentador. Sense dir-ne el nom, a la pantalla apareixen diversos rostres televisius, com els de Teresa Rabal i Pepe Domingo Castaño.

Jornades de 18 hores per als “milionaris més joves d’Espanya”

El disc és un èxit de vendes i el que havia de ser flor d'un dia es converteix en tot un fenomen social. Un any després del llançament del disc, a finals del 1980, estrenen la seva primera pel·lícula, La guerra de los niños. "Els milionaris més joves d'Espanya", segons deien els titulars de l'època, recorren Espanya de gira embotits en un Seat 131 Supermirafiori, acompanyats del seu mànager, Antoni Plana. “Ara seria impensable”, reconeix l'Óscar. La fama de Parchís arriba a l'altra banda de l'Atlàntic, on el grup viatja en el que seran gires esgotadores, amb presentacions al matí i actuacions a la tarda. Només el 1980 editen sis discos a Espanya (i els mateixos a Amèrica Llatina). A l'Argentina rodaven al matí i a la tarda tenien doble funció al circ. Van arribar a treballar gairebé dies sencers (16-18 hores) durant mesos, dormint sovint als avions.

No eren precisament llaminadures el que es consumia

Abans de ser director de cinema, Joaquín Oristrell, oncle de la Yolanda (fitxa groga), exerceix amb els nens de tutor en les seves gires a l'estranger quan la cosa s'extralimita. Fins llavors, els nois feien bàsicament el que els donava la gana. “Eren uns nens assilvestrats”, reconeix. Robaven a les botigues, llançaven cadires per la finestra de l'hotel, tenien els seus nòvios… La Yolanda comenta que la seva mare li deia que no s'assegués als genolls dels homes que anaven a les festes que organitzaven. “Hi va haver persones que segurament van tenir fantasies no adequades per a aquella edat”, resumeix. Oristrell afegeix que en aquelles festes a la piscina no eren precisament llaminadures el que es consumia i que si la seva neboda Yolanda era “l'objectiu d'algun empresari”, ell l'havia de protegir.

La relació entre la Yolanda i el Tino, el més gran del grup, no va anar a més perquè el Tino va començar a lligar amb les mares que portaven les seves filles als espectacles

Relacions amb Paulina Rubio i amb alguna mare

Sense supervisió d'un adult abans de l'arribada d'Oristrell, expliquen que les seves primeres experiències amoroses les van mantenir entre ells mateixos. “La Yolanda es va fer petons amb tots”, diu el David al documental. El Frank n'estava bojament enamorat. Estaven experimentant, jugant i coneixent els seus cossos, relaten a Parchís. El documental. La relació entre la Yolanda i el Tino, el més gran del grup, no va anar a més perquè el Tino va començar a lligar amb les mares que duien les seves filles als concerts. Algunes d'aquestes mares, recorden, apareixien amagades a l'armari de l'hotel. Segons el mànager, Antoni Plana: “Si el Tino tenia a l'abast una nena ho aprofitava al màxim, cosa que hem fet tots quan érem joves”. El David explica que va mantenir una relació amb Paulina Rubio quan ella era a Timbiriche, el grup que va inventar la cadena Televisa a Mèxic per competir amb Parchís.

“On són els diners? Els nens no cobraven, estaven explotats”

Durant la gira, només un dels nens podia trucar una vegada al mes als seus pares, amb cobrament a destinació, i aquest pare s'encarregava de parlar amb la resta. Oristrell parla sense pèls a la llengua en el documental, recordant com els pares van ser molt permissius amb el que sol·licitaven la discogràfica i els mànagers. Els nens podien cantar a l'immens estadi Azteca de Mèxic, però també en locals sòrdids, que regentaven paios que deixaven veure la culata d'una pistola. Oristrell critica l'actitud d'aquests progenitors a qui no els va importar que els seus fills viatgessin sols i treballessin sense descans. Per Oristrell eren com “la família Telerín” quan van anar convidats amb totes les despeses pagades a una d'aquestes gires. La que va desconfiar des del principi va ser Victoria Cañadas, la mare de l'Óscar, que va decidir treure el seu fill del grup. “Les actuacions estaven plenes de gent. Llavors, on eren els diners? Els nens no cobraven, estaven explotats”. La resta la van veure com una senyora problemàtica. Els pares del Frank, que va substituir l'Óscar com a fitxa blava, són els únics que parlen obertament dels diners que, segons ells, "els van robar".

Algú ha fugit amb els diners i s’ha comprat una casa a La Moraleja

En el documental, el Frank es pregunta on van anar a parar els 600 milions de pessetes (uns 13 milions d'euros avui) que segons ell van guanyar. Amb la primera pel·lícula només van cobrar 30.000 pessetes cadascun (uns 673 euros avui), però en una entrevista el 2015 el Frank comentava que el productor del film es va comprar amb els guanys una casa a La Moraleja (urbanització de luxe a Madrid). “S'ho va endur tot”, afegeix. “Me n'anava de gira dos mesos i guanyava el que guanyava el meu pare en quatre”, recorda la Gemma. L'any en què va començar el seu declivi, el 1983, continuaven sent el grup infantil que més cobrava, fins i tot més que Isabel Pantoja. Jorge Berlanga, el productor que els va fer famosos a Mèxic (segons Oristrell, l'amic de Maradona, que “ven Hugo Sánchez a l'Atlètic de Madrid”), va aconseguir acomiadar el mànager espanyol i prescindir de la discogràfica. Berlanga explica com Ignacio Janer, director de Discos Belter, va crear una miniempresa i es va quedar amb els diners. La discogràfica finalment va fer fallida tot i que ho van fer passar per suspensió de pagaments (“els directius haurien d'haver anat a la presó”, diu Fonollosa). Encara que van lluitar per cobrar drets d'autor, no ho van aconseguir. “No sé qui robava a qui”, explica la Yolanda. “Van generar molts diners, no sé qui els portava, passa molt en aquest món”, diu Oristrell. El grup continua facturant anualment “uns 70.000 euros” a l'any, segons va dir el Frank en aquesta entrevista. Ells perceben la simbòlica quantitat de 700 euros l'any.

No es van parlar fins a l’accident de cotxe

El Tino, el més gran dels components de Parchís, va deixar el grup a esquena de la resta i va editar els seus propis discos en solitari amb el suport de la discogràfica. Sense ell es va frustrar la possibilitat que Parchís fes alguna cosa grossa amb Disney als EUA. Per això, la resta del grup va deixar de parlar al Tino. No van tornar a reprendre la relació fins a l'accident de cotxe en què el Tino  va perdre un braç el 1998. Parchís no es va dissoldre: els que marxaven eren substituïts. Aquells nous integrants, com el Chus o el Michel, no apareixen al documental. Tampoc Juan Pardo, que va ser el seu productor i el de Botones, un grup madrileny molt similar. Al seu canal de YouTube, la Yolanda comenta que a tots els involucrats els van trucar per sortir al documental, però que si no ho fan és perquè no van voler.