La política del mal vestir

Miquel Iceta (PSC) va ballar al ritme de Queen. Cayetana Álvarez de Toledo (PP) es va posar un significatiu jersei groc en el debat de TV3. Anna Gabriel (CUP) va aparcar el seu característic serrell quan va fugir a Suïssa. A la retina encara hi tenim el Dirty lips mood brillant sobre la samarreta negra de l’exvicepresidenta Joana Ortega en la seva compareixença amb Artur Mas i Irene Rigau per reaccionar davant la petició de la Fiscalia d’inhabilitar-los per la causa del 9-N.

Els cuiners tenen raó: som el que mengem. Però també som el que vestim i com ens expressem. Alguns més que altres. I per obrir-nos en canal, sempre des de la bondat, i explicar què diu la roba que portem hi ha Patrycia Centeno (A Coruña, 1983) –escriu el seu nom com va voler la seva mare–, experta en comunicació no verbal i periodista, que acaba de publicar Sin decir ni mu (Destino), per parlar no només de moda, sinó també de com comuniquem amb el cos.

Centeno és una experta a l’hora de comentar la indumentària dels polítics, d’esquerres i de dretes. Ho fa activament a les xarxes socials (@políticaymoda). “Els polítics avui en dia no es vesteixen bé, acaben tots mimetitzats, amb una desídia estètica que l’únic que representa és també una gran mediocritat ideològica o mental. Sí que han passat coses. Celebro que al Congrés dels Diputats o al Parlament hi hagi una pluralitat d’estils, també indumentaris, perquè el que reforça és que tenim una democràcia. Però no és una democràcia que defensem. Els nostres avis feien tot el possible per anar ben vestits, tot i els seus recursos econòmics. D’una banda, hem perdut la percepció del que ens podria aportar la roba i, de l’altra, hem viscut una crisi econòmica i cultural, i també filosòfica. La desídia continua sent la mateixa en tots els estils, tant si porten texans com americana”. I afegeix: “Ens han fet creure que no preocupar-se per la imatge és una garantia que són persones fiables i que es dediquen al pensament i a millorar la vida”.

Com es fa això d’anar ben vestit o de tenir estil? Per Centeno no és qüestió de diners. Les grans marques han “democratitzat” la moda, l’han fet accessible a tothom. “Les grans cadenes de roba ràpida funcionen com el menjar ràpid. No podem dir que la gent que consumeix fast fashion, que som la majoria, tingui una bona dieta”.

“Gabriel Rufián va posar a parir Amancio Ortega i Inditex i llavors va sortir a la tele amb Risto Mejide amb una americana de Zara. Rufián va dir: ‘No passa res, tots anem vestits de Zara”. Centeno apuja el to: “Sí que passa, tots anem vestits de Zara, però tu cobres un bon sou al mes i ets representant públic, i ja n’hi ha prou de representants públics que van d’influencers. El que necessitem són referents, no influencers. Nosaltres com a societat hem de ser més exigents, és que ho tolerem tot... Representeu el país amb aquestes pintes? De debò? I no us cau la cara de vergonya?”.

Baixar a l’arena amb Centeno i comentar el look d’uns i altres és molt interessant. Un dels polítics més ben vestits d’Espanya “i fins i tot d’Europa”, segons aquesta analista, és Xosé Manuel Beiras, gallec, d’esquerres, “que no s’ha hagut de posar americana i corbata per anar ben vestit. És una persona sensible amb els materials, la combinació de colors, com porta la barba, la cura que en té... Com es pot saber si és un bon governant? Les aparences no enganyen, els que volem ser enganyats a vegades som nosaltres. A la classe política actual és molt difícil veure’ls ben vestits”. I dels mal vestits, la periodista gallega en té una llarga llista, però se m’acut preguntar per Quim Torra, president de la Generalitat. “És un desastre; un desastre perquè després hi ha l’autoimposició de pensar que posar-te americana i corbata et fa president. Odio les camises de màniga curta, però gairebé me’l creuria més si anés amb camisa de màniga curta i espardenyes; seria més creïble, més coherent”. N’hi ha d’altres que Centeno veu una mica millor, “tot i que classicots”, com Josep Antoni Duran Lleida i Xavier Trias. I en destaca un especialment: “No és elegant però és coherent, és David Fernàndez. El més important és veure si el missatge és coherent amb el discurs”. Samarretes com la que va dur el llavors diputat de la CUP a la Cambra amb el lema “Vull butà” estampat a la samarreta, que sona igual que “vull votar”. Era el març del 2014.

La realitat és que a Espanya no està professionalitzada l’assessoria de comunicació no verbal en els partits polítics. “Veiem del tot natural les persones que treballen amb el relat, maquillant paraules perquè ells parlin, i sabem perfectament que ens estan mentint amb la paraula; però, en canvi, veiem com una perversió ajudar a projectar a través de la imatge”.

I plorar, ploren gaire els polítics? Centeno escriu a Sin decir ni mu: “Plorar mostra una forma de vulnerabilitat que alguns poden percebre com una feblesa. Però que a un líder no el molesti expressar la seva fragilitat també s’hauria de considerar com una autèntica proesa (potser la més poderosa)”. Ens queda molt per plorar, i també per millorar en el nostre armari polític.

PD. Patrycia Centeno signa l’anàlisi de les dues fotos que il·lustren aquesta crònica.