Els polítics tenen dret a dir la veritat?

Fa unes setmanes, es va produir un fet que va passar una mica desapercebut. Un ciutadà va acusar Boris Johnson de mentir en la campanya del Brexit en dir que la Gran Bretanya aportava 350 milions de lliures setmanals a la Unió Europea. El fet particular d'aquest cas és que aquesta vegada l'acusació va ser davant d'un jutge, que va acceptar conèixer el cas, cosa que no vol dir gaire. De fet, el més probable és que tot quedi en una anècdota des del punt de vista legal.

Però des del punt de vista polític revela potser una qüestió simptomàtica: alguns ciutadans ja no accepten resignadamente el cinisme d'alguns polítics i consideren que les mentides que aboquen a l'arena pública s'haurien de sancionar jurídicament.

L'advocat de Johnson, per la seva banda, va declarar que l'acceptació per part del jutge “representa un intent, per primera vegada en la història jurídica anglesa, d'emprar el dret penal per regular el contingut i la qualitat del debat polític. I resulta obvi que la funció del dret penal no és aquesta”. Més enllà de l'alegre acceptació implícita que la qualitat del debat polític a la Gran Bretanya —a la qual va contribuir de manera decisiva el seu client— és una porqueria monumental, em sembla claríssima la seva posició: el debat polític és un espai lliure de les restriccions pròpies del dret penal; els polítics tenen dret a mentir. Encara que, vist el nivell de cinisme de Johnson, potser la pregunta adequada seria si els polítics tenen dret a dir la veritat.

Sigui com sigui, hauria de ser la mentida una part tolerada i més o menys acceptable del joc polític? O és una forma d'agressió i arbitrarietat que els poders polítics infligeixen als ciutadans?

És molt possible que els qui creuen que els polítics tenen dret a mentir creguin també que un altre poder —en algun moment se l'ha anomenat “quart poder”— té dret a demostrar que els polítics menteixen. Així funcionaria el joc: els polítics menteixen i els periodistes —i els polítics rivals— desacrediten aquestes mentides. La discussió política seria un joc autònom de pesos i contrapesos que tendeix cap a un equilibri polític raonable.

Cal reconèixer que, en la seva elegància abstracta, és una teoria convincent.

La realitat, no obstant això, és sempre de tot menys elegant. En la campanya del Brexit, aquest joc de pesos i contrapesos no va semblar que llancés cap equilibri raonable. Encara que la democràcia no busqui descobrir la veritat, no pot funcionar si a l'àgora pública es pretén enganyar els ciutadans en les qüestions fonamentals. La mentida, en boca dels polítics, seria una forma d'agressió i manipulació dels més poderosos cap als ciutadans més vulnerables i desprotegits. Que la democràcia no aspiri a la veritat no vol dir que la democràcia sigui possible en un mar de mentides. Intentar prendre decisions polítiques bones i democràtiques amb informació falsa és actuar com el Baró de Münchhausen, que s'estirava ell mateix dels cabells per intentar treure's del forat on havia caigut.

Què cal fer, llavors, perquè la democràcia no acabi reproduint el comportament del Baró de Münchhausen? Hauríem de deixar en mans dels jutges determinar què constitueix una veritat o una mentida polítiques? No és una perspectiva afalagadora, entre altres raons —encara que no només— perquè els jutges ja pateixen per determinar què és una veritat jurídica perquè ara, a més, hagin de determinar, d'entre la monstruosa quantitat de declaracions que fan els polítics, què compta com a veritat política.

És cert, d'altra banda, que la Constitució garanteix el dret a la informació veraç. Però el que sembla requerir el bon funcionament de la democràcia és alguna cosa més que veracitat, ja que hi ha moltes coses que són de veritat i alhora mentida. El Baró de Münchhausen necessita una ajuda externa per sortir del forat; en el cas de la democràcia, aquesta ajuda externa possiblement s'assembla més a la informació veritable que a la informació veraç. Però, repeteixo, els jutges poden i han d'assumir la tasca de determinar què compta com a veritat política?

L'alternativa porta també al desànim: l'autoregulació dels polítics. Si s'optés definitivament per aquest camí, potser caldria fer com en alguns salons parisencs al segle XVIII, en què ningú s'esperava que ningú digués la veritat i així ningú tenia tampoc cap raó per dir la veritat. Un panorama més aviat desolador, abonat pel tribalisme i la desconfiança mútua. Un panorama idoni per a més Brexits i més Trumps.