Catalunya, malhumorada

Què li ha passat a aquest país, una de les terres del planeta més carregada d’humor, més procliu a la bonhomia i a la tolerància, més inclinada a combatre els fanatismes, més cordial i assenyada, més amiga del respecte i de l’harmonia universal?

Va passar-li per sobre el Compromís de Casp i la dinastia dels Trastàmara; va perdre amb la resta d’austriacistes d’Espanya una guerra de successió per ingerència dels Borbons francesos i negligència del Regne Unit —Swift hi va tenir alguna cosa a veure, sí, el Swift dels Viatges de Gulliver—; va conèixer la dictadura de Primo de Rivera i després la de Franco... i, malgrat tot, mai no va perdre aquest sentit de l’humor i la gran relativitat i ironia relatives a les coses d’aquest món que el caracteritzava. El seny, ell mateix, propiciava la rauxa quan calia, com a gran i efectiu contrapès de les adversitats.

Sempre s’hi havia viscut bé, a Catalunya (uns més bé que altres, ja ho sabem), i els cops d’humor i de gràcia alleujaven conflictes i infortunis. Tothom mirava de sortir-se amb bona lluna de les situacions lamentables; i les trobades populars reunien sense divergència carlistes i federals, socialistes i gent d’ordre, regionalistes i unionistes, pagesos i ciutadans. Era un país amable, en suma, i va ser-ho fins i tot en els pitjors moments de la seva història.

L’humor català venia de lluny: Eiximenis, gironí, el gastava quan esqueia; Bernat Metge, barceloní, escrivia benhumorat sempre que calia; Anselm Turmeda, al Llibre dels bons amonestaments, deia alegroi: “Diners alegren los infants, / e fan cantar los capellans, / e los frares carmelitans / a les grans festes”; Jaume Roig va ser humorista, i no diguem Martorell, l’autor de Tirant lo blanc; inclús en plena Decadència, el Rector de Vallfogona, clergue com el seu nom indica, feia versos procaços per a alegria del comú (i dels comuns): “Mireu si és cosa que importa / treure la merda de dins, / puix cagar los dematins / a tots els membres conforta”.

Després, ja en temps de la Renaixença, van aparèixer les publicacions periòdiques dedicades expressament a la sàtira, l’humor i la ironia. Vegeu, si no, Un tros de paper, que va dirigir Albert Llanas, aquell home carregat de simpatia que, en morir-se, es va agafar una mà amb l’altra tot dient: “Passi-ho bé, senyor Llanas”, un dels punts culminants de l’humorisme català, del qual vaig conèixer un ressò fa poques dècades, quan Joan Oliver, un altre gran home de lletres benhumorat —no com Espriu—, trobant-se al llindar de l’altre món, cridava a ple pulmó, engrescat per a escàndol de dona i de parents: “Ara veieu: em moro! Em moro!!!”. I es va morir, tan feliç.

On és, ara, una publicació semblant a L’Esquella de la Torratxa? On són les revistes com Lo Xanguet o Lo Noy de la Mare? On són Emili Vilanova, Peius Gener, Bofill i Mates i les seves Sàtires que ressuscitaven Marcial? Què s’ha fet del Papitu, del Cu-cut! o d’El Be Negre, perseguit al seu moment, entre altres estols poc amistosos, pels nacionalistes de les Joventuts d’Esquerra Republicana i d’Estat Català? I l’humor tan civilitzat de Carner, de Sagarra i Josep Pla, ubi sunt?

Tot s’ha fos. I quan un repassa quins fets històrics poden haver-nos portat a aquesta situació aspra i malagradosa d’ara, a aquest mal humor ficat fins al moll de l’os d’Ernest Maragall —ai, si ho veia el seu avi, l’iberista!—, a l’eixutesa i la marfuga que ens envolten, llavors només en troba un com a causa de tanta condemna, emprenyament general, males maneres, odi dels uns als altres, insults a balquena a la plaça de Sant Jaume, munts d’improperis, cares rabiüdes —Maragall, altra vegada; també Valls—, gest irascible, celles corrugades, les sangs calentes, l’aire colèric, paraules bilioses, mala jeia escampada pertot.

El fet històric en qüestió té un nom: el procés independentista, una de les més grans calamitats propiciades i sofertes per la bona gent catalana, l’error polític més gran que mai s’hagi esdevingut a Catalunya, el d’èxit més invisible, allò que ha portat una colla de polítics agosarats a la presó —curiosament, amb molt bon humor— i, darrere d’ells, tota la ciutadania, catalanoparlant o castellanoparlant, tant se val, a un ensopiment i una mala llet ja no larvada, sinó explosiva: que ho preguntin a aquelles dones del PSC o del seguici d’Ada Colau que, en passar d’una casa gran a l’altra, van sentir-se dir, literalment: “putes”, “zorras” i “guarres”, en una suma ja del tot incomprensible de masclisme i mala baba per part dels perdedors dels pactes postelectorals.

Ara ja no ens treu l’humor el suposat maltractament que patim per part dels madrits o les espanyes; ara ens ha tret l’humor, les bones formes, la galania, la tolerància, el respecte, la simpatia i el goig de viure en una bella terra, amb bella gent plegada, la invenció malgirbada del procés: una invenció oportunista, patètica i irracional, a més d’il·legal segons els nostres propis vots de la Constitució de 1978. De moment no som independents; i, mentrestant, ja no injuriem “les forces d’ocupació” i “l’Estat repressor”, sinó que ens insultem i aviat ens estovarem entre nosaltres.