La línia canalla d’‘El Víbora’ es cola entre les joies del romànic

La idea va venir de fora, però el talent era dins. Quan l'editor Josep Toutain va veure el potencial de Barcelona, va encarregar al seu amic Josep Maria Berenguer que muntés una revista per editar les creacions de joves underground que havien fet els primers passos en publicacions marginals com El Rrollo emmascarado o La piraña divina i es mantenien com podien en projectes llavors agònics com Star, Butifarra! i Ozono. A finals del 1979 va sortir al carrer el primer número de la revista El Víbora (editada per La Cúpula, una editorial que encara es manté). S'havia de dir Goma-3, en referència a l'explosiu que feia servir ETA en aquells anys del plom, però el ministeri ho va prohibir. La cosa va quedar relegada al subtítol: “Es goma-3 para el coco”.

En el seu primer editorial prometien atemptar “contra el muermo y las pirañas, el apalanque de los supervivientes de esta aburrida autoría y, lo que es peor, descangallada y estúpida sociedad”. I no van decebre. El Víbora no només va treure de les clavegueres al còmic underground, sinó que també va encarnar a la perfecció el sincretisme cultural que es vivia a la Barcelona del canvi polític. Aquella operació àcrata i modernitzadora també és des d'ahir dimecres matèria digna del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). La institució, que reivindica així el seu paper com a promotora del còmic a les seves sales, dedica una mostra (fins al 29 de setembre) per recordar aquesta publicació que va néixer durant els primers anys de la democràcia i que ara fa 40 anys.

La crítica mordaç dels seus dibuixants (Gallardo, Mediavilla, Max, Montesol, Martí, Nazario, Alfredo Pons, Roger o Sento, avui consagrats) tenien sempre com a dianes l'església, la monarquia, l'exèrcit, la política i la cultura oficial. Tot això amanit amb fortes dosis de droga, sexe i sàtira en un producte trencador pel que fa a l'estètica i el contingut.

Les vinyetes que es van publicar mensualment entre el 1979 i el 2005 estaven sempre al límit. Com en el número que va aparèixer 15 dies després del 23-F. El Víbora va sortir burlant-se dels colpistes, en un cop d'efecte que els va servir per augmentar la seva penetració en el públic progre.

“Com que no ens feia cas ningú, fèiem el que ens donava la gana”, va explicar en el seu moment Berenguer. “Era una revista no domesticada”, afirma Max, un d'aquests creadors que s'autoinscrivien dins d'una “línia canalla de la vinyeta” en contraposició a la “línia clara” de revistes com Cairo sorgida poc després. “Hi havia un editor, però, normalment, tot es feia de manera assembleària, apreníem els uns dels altres. Mes a mes ens superàvem en la brega amistosa”, afegeix el pare de Gustavo, Peter Pank i Bardín.

Els comissaris de la mostra, Antoni Guiral i Àlex Mitrani, han reunit 100 portades de les 300 publicades. Entre aquestes, la primera, amb dibuix original de Nazario i que es va quedar pel camí, víctima del control governamental. “Malgrat tot, va ser una revista que no va patir la censura ni els segrestos. Ara seria ben diferent. Gairebé impossible”, explica Guiral. Abans demostràvem que érem més intel·ligents i oberts, ara s'ha imposat la correcció política", ha explicat Guiral, que ha qualificat la mostra com "un acte de justícia, ja que aquesta revista, que va trencar motlles, forma part del nostre patrimoni, de la nostra història".

També es poden veure uns 40 dibuixos originals, documents i fotografies dels autors, entre les quals, les d'“un còmic en viu” realitzat a la Galeria 13 de Barcelona. Es tracta de l'enorme Un amor en Vallvidrera, de 15x3 metres, que ha ingressat recentment al MNAC i està en procés de restauració. Entre els participants d'aquella acció, hi havia l'artista valencià El Hortelano, que va dir arran de la seva experiència: "La movida madrilenya va néixer a Barcelona".

El Víbora reivindicava totes les sexualitats, com la que representava el personatge Anarcoma de Nazario (nascut el 1978). I per les seves pàgines desfilaven llibertaris, transvestits, drogoaddictes i ecologistes, representants dels marginals socials de l'època, gairebé tots passejant pels baixos fons d'una ciutat que tant ha canviat. També hi havia lloc per a la defensa de la llibertat sexual de la dona (impagable el curs de cunnilingus d'Isa Feu anomenat Una exploración perfecta), així com del sexe lliure i desinhibit.

La revista que portava el lema “Comix para supervivientes” va ser al final la més longeva del còmic d'adults d'Espanya (només superat per El Jueves). El primer tiratge, segons l'editor, va ser de 24.000 exemplars, i va arribar a créixer fins als 80.000. El 2004, quan les vendes havien caigut fins als 6.000, es va donar per inviable la seva continuïtat. L'últim número va sortir el gener del 2005.