Posar el cos

Es va fer viral, durant els últims dies de la campanya electoral per a les eleccions municipals de Barcelona, un vídeo en què l’Ada Colau alcaldessa feia un cara a cara imaginari amb l’Ada Colau activista. Segurament seria el cara a cara més difícil d’aquells quinze dies, i probablement –almenys fins ara– el més difícil de la seva carrera política. Més enllà de l’efectivitat electoral del recurs, la idea de produir i difondre un vídeo d’aquestes característiques revelava la voluntat d’interrogar-se públicament sobre temes incòmodes: Val la pena fer el salt a les institucions? La política tradicional ha aconseguit canviar les conviccions de l’activista? Les dificultats que ha trobat passant a l’altra banda són realment insuperables? I, sobretot, es reconeix una mateixa després de quatre anys i milers de peripècies inesperades? Es tingui simpatia o no per l’actual alcaldessa, semblen preguntes que molts dirigents –de l’anomenada vella i també de la nova política– s’haurien de fer. El vídeo es tancava amb un lema clàssic de la fraseologia dels comuns: “No s’ha d’oblidar d’on venim i per què som aquí”.

I aquí la resposta és molt clara: la galàxia d’experiències, tradicions i pràctiques que va permetre el naixement de la candidatura municipal que va guanyar per sorpresa el 2015 es funda en la trobada entre els sectors que sempre havien fet política a l’esquerra del bipartidisme i els que es van polititzar dins dels poderosos moviments socials que es van generar a Espanya en el marc de la crisi econòmica i de les respostes austeritàries codificades, defensades i aplicades sense contemplacions tant pels Governs del PP des de l’Executiu central com pels Governs nacionalistes (a partir del 2012 amb la participació d’ERC) en l’àmbit català.

El cas de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) –d’on procedeix, en definitiva, Ada Colau– és segurament el més famós, però no és l’únic. Entre el 2011 i el 2015 molta gent, de procedència diversa va decidir “posar el cos”: per aturar desnonaments, per manifestar-se per l’escola i la salut pública, alhora que feia hores extres no remunerades perquè aquests dos serveis que defineixen el nivell democràtic d’un país no fossin desmantellats i privatitzats. De la mateixa manera, moltes dones posaven el cos per evitar qualsevol intent de contrareforma de l’avortament, o s’organitzaven per denunciar l’especulació als barris.

Una aposta de molta gent per bregar amb la realitat concreta, partint de la quotidianitat, i sabent sempre que els avanços serien imperfectes, parcials, laboriosos, fruit de la constant dialèctica entre el que és desitjable i el que és possible. Al cap d’uns anys, tot i que es parli de tancament de la “finestra d’oportunitat”, de la restauració del sistema –i a l’esquerra, d’una nova primavera del PSOE, impossible d’imaginar sense l’impuls substancial de la competició amb Podem i les confluències–, que no enganyi l’efecte òptic: aquelles experiències van marcar profundament el país i van canviar l’agenda política. Només per centrar-se en el cas de la ciutat de Barcelona: en una campanya no s’havia parlat mai tant de prioritzar la lluita contra el canvi climàtic, d’exigir la corresponsabilització fiscal i social de les empreses, de serveis socials per a la ciutadania, de regulació dels lloguers, de municipalització de recursos i serveis, del paper de les ciutats al món com a garanties de refugi i drets, d’una ciutat pensada per i per a les dones, de govern responsable del turisme per evitar que es buidin els barris, de regulació de l’activitat de gegants multinacionals que operen a la nostra ciutat.

És cert que no n’hi ha prou amb situar temes a l’agenda política. No ho és tampoc dur a terme amb determinació un primer mandat difícil, condicionat per la dificultat de fer aprenentatges en un temps rècord, amb bona part dels poders en contra i amb l’omnipresència d’un dispositiu conservador per antonomàsia, com és la tensió identitària. Però, en definitiva, la cursa per l’alcaldia de Barcelona es resumeix en això: consolidar, millorar, socialitzar, eixamplar –fins i tot més enllà de les sigles partidistes particulars– els fruits d’aquell cicle començat al carrer el 2011, perquè tingui una traducció institucional. Amb la decisió d’optar a l’alcaldia, i sabent ja d’entrada que el camí serà imperfecte, laboriós, fruit de la inevitable dialèctica entre el que és desitjable i el que és possible, Ada Colau ha tornat a posar el cos.