Referències satàniques, maçoneria i alquímia: les llegendes sense resoldre d’Antoni Gaudí

La Casa Milà, l'obra civil més important d’Antoni Gaudí, és una construcció de façanes sinuoses i allure submarí que exhibeix la seva raresa prehistòrica a l'elegant passeig de Gràcia de Barcelona. Convertida en un dels monuments més visitats i emblemàtics de l'arquitecte català, avui costa pensar que, en els seus inicis, Gaudí no la concebés només com un edifici d'habitatges, sinó com un mitjà per aconseguir un objectiu: en el seu projecte inicial, encarregat pel comerciant barceloní Pere Milà i Camps, Gaudí havia planejat coronar l'edifici amb un monumental conjunt escultòric en homenatge a la Verge del Rosari que, amb cinc metres d'altura, fes servir La Pedrera com a peanya.

El conjunt, mai dut a terme, havia de fer-se en pedra, metall daurat i vidre, tal com recordava recentment en una entrevista José Manuel Almuzara, un dels impulsors de la beatificació de l'arquitecte més extravagant, misteriós i místic de l’Espanya moderna. De fet, com apunta l'escriptor Jordi Corominas en el fresc de l'època que traça a Barcelona 1912: El caso Enriqueta Martí (Sílex, 2014), Gaudí "era un rara avis que va donar les cent cinc mil pessetes que va guanyar amb la seva feina a La Pedrera al jesuïta Ignasi Casanovas perquè les destinés a obres de caritat”. Ja que el monument marià no era possible, almenys els seus honoraris tindrien un sentit religiós.

Gaudí, en molts sentits, és encara avui un personatge enormement misteriós, fins i tot literari, si s'ha de jutjar pels relats i anècdotes que han circulat sobre la seva vida, i que els investigadors no saben si catalogar com a història o llegenda. Especialment, els primers anys de la seva trajectòria com a arquitecte es presten a l'especulació. Tot i que hi ha pocs dubtes sobre la seva sincera conversió al catolicisme el 1894, després d'un període de dejunis voluntaris, la veritat és que fins llavors Gaudí s'havia declarat ateu, havia freqüentat grups maçònics (una cosa, d'altra banda, molt habitual a la Barcelona de l'època) i havia pres decisions que, vistes des d'una certa perspectiva, encara avui presenten arestes i racons d'ombra.

Les teories de la conspiració que defensen el passat ocultista de Gaudí s'han centrat en un fet, si més no, peculiar: per projectar la seva primera obra, la fàbrica de la Cooperativa Obrera Mataronense, acabada el 1882, Gaudí va triar una estranya escala en els seus plànols: 1/666. Aquesta dada, que es pot comprovar fàcilment en aquest article acadèmic, bé va poder ser una casualitat o una picada d'ullet macabra, però la veritat és que no és l'única referència satànica que investigadors de tot tipus (alguns rigorosos, d’altres no tant) han detectat en la seva obra. La decoració i les construccions del famós Park Güell, una finca privada urbanitzada i adornada per Gaudí entre el 1900 i el 1914, tenen nombroses estrelles invertides de cinc puntes, símbol satànic per excel·lència.

Va ser Gaudí ocultista? No sembla fàcil assegurar-ho amb certesa. Però també és cert que la seva visió de la religió i del que era sagrat era, com a mínim, heterodoxa. L'abundància de símbols que recorre la seva obra ha fet vessar rius de tinta, perquè és virtualment inesgotable. I l'epicentre és, curiosament, la seva obra més decididament catòlica, el temple expiatori de la Sagrada Família que va començar a construir el 1892 i en les obres del qual va viure, gairebé com un ermità, fins que va ser atropellat per un tramvia i va morir el 1926. "No és casual que la mateixa ubicació de la Sagrada Família es trobi en el centre geomètric de Barcelona", explica l'historiador i divulgador Nacho Ares en el capítol dedicat a Gaudí en el segon volum de La historia perdida.

Ares cita el treball d'un altre investigador, Josep Guijarro (Guía de la Cataluña mágica), que afirma que "la catedral s'aixeca just sobre la línia imaginària que unia el lloc on es trobaven els antics monuments megalítics del barri del Camp de l’Arpa i els que segurament va haver-hi a Montjuïc". La Sagrada Família, que Gaudí no va poder veure acabada, abunda en símbols associats a diferents tradicions ocultistes, esotèriques i hermètiques, empra elements templers (la creu de les Vuit Beatituds que conforma la base dels pinacles), i astrològics (els símbols del zodíac).

En certa manera, la seva presència, igual que la dels símbols alquímics del Park Güell o la del frustrat monument marià de La Pedrera, esbossen una idea xocant: la d'una ciutat, Barcelona, envoltada o protegida simbòlicament per edificis màgics que dialoguen entre si. Avui pot semblar una idea extravagant, però les dècades d’entre segles van ser un terreny abonat per a tot tipus de fenòmens esotèrics. La mateixa evolució personal de Gaudí, que amb els anys es convertiria en un asceta consagrat a la construcció infinita de la Sagrada Família, que va adoptar extravagants dietes i hàbits i que, quan va morir atropellat per un tramvia, va ser pres per un captaire, pot llegir-se gairebé com un clixé de novel·la decadent.

El redescobriment del gòtic a la fi del segle XIX havia despertat els fantasmes de la tradició alquímica, el satanisme i les sectes. Així succeeix, per exemple, a les pàgines de À rebours (1891), una fascinant novel·la de Joris Karl Huysmans en la qual un investigador penetra en els cercles satànics de París a través de les seves ruïnes medievals. O a El misterio de las catedrales, un best-seller de l'ocultisme escrit el 1922 per un enigmàtic escriptor-alquimista anomenat Fulcanelli. Gaudí va morir abans que el llibre veiés la llum (es va publicar en francès el 1926), de manera que no va poder conèixer aquelles teories que relacionaven les catedrals medievals amb la sempre esquiva pedra filosofal. En tot cas, a la vista del dens teixit simbòlic sense resoldre que encara avui envolta la seva vida i la seva obra, sembla clar que Gaudí sempre va considerar que la seva tasca anava més enllà de l'arquitectura.