Richard Learoyd i les seves fotos que miren a la pintura sense complexos

Arquitectura, escultura i pintura encapçalen el rànquing de les arts, des que Hegel, al segle XIX, va establir un ordre —en el qual seguien música, literatura i teatre—, que s'ha mantingut fins avui afegint altres novetats que el dialèctic no va conèixer, com el cinema, el còmic i els videojocs. El vuitè lloc d'aquesta llista és per a la fotografia que alguns detractors encara la neguen per considerar que la màquina ho fa tot. Però hi ha imatges aclaparadores, que liquiden qualsevol polèmica sobre la validesa artística de la fotografia. Com les creades des del 2003 per Richard Learoyd (Nelson, Regne Unit, 1966) a partir d'una cambra fosca de la grandària d'una habitació que va crear per fotografiar la seva col·lecció de meteorits amb la intenció de crear imatges que convidessin a meditar.

D'aquí va passar a fer el mateix amb familiars i amics i, amb una nova càmera més lleugera, va sortir al carrer, creant sempre imatges úniques enormes i artesanals, perquè no n’existeixen negatius, malgrat que Learoyd no renuncia a òptiques potents que permeten mostrar amb nitidesa cada pestanya i cada porus d'un rostre. El resultat són unes imatges impactants i misterioses que conviden a meditar, com volia amb els seus meteorits i que aconsegueixen que la fotografia miri a la cara i sense complexos la pintura.

Mig centenar d'aquestes imatges assossegades i tranquil·les, però també carregades d'una “violència latent més que explícita”, com reconeix l'autor, transmesa en retrats de personatges meditatius i introspectius, que viuen un patiment interior, gairebé sempre dones joves, immaculades i vestides de manera atemporal. També a través d'homes que no es deixen veure la cara però sí els seus enormes tatuatges; animals morts com cignes, llebres i calamars penjats de fils i, més subtils, flors marcint-se i branques d'arbres acabades de tallar amb la fruita que han menjat els ocells, a més de cotxes estavellats i calcinats i volcans inactius però que segur que van crear destrucció i mort.

La majoria dels seus personatges no miren a la càmera, pel desig de “perllongar l'experiència de la mirada i crear un espai per a la intimitat i la comprensió”, segons l'artista. “No és fàcil reunir aquestes obres. Feia deu anys que no veia alguna d’aquestes imatges”, explicava el mateix Learoyd durant el recorregut per aquesta exposició amb obres repartides en museus i col·leccions de mig món i que repassen quinze anys del seu treball. La mostra, comissariada per Sandra S. Phillips —conservadora emèrita de fotografia del San Francisco Museum of Modern Art— per a la Fundació Mapfre de Barcelona (fins al 9 de setembre) és la més completa que se li ha dedicat a Espanya. Al setembre es veurà a la Haia i al gener proper a Madrid. “És un artista radical, però amb vincles clars amb la història de l'art”, va explicar Phillips, que va lloar la “sensibilitat i serietat del seu treball que l’iguala amb els grans mestres de la pintura”.

El 2010, Learoyd va retratar un home nu, l'única manera de mostrar l'espectacular pop tatuat que recorre el costat del seu cos, una imatge que porta a la memòria la clàssica escultura de Laocoont i els seus fills. És el mateix que passa amb Nude Model Grid (2017), una jove que ens recorda la Venus de Boticelli acabada de néixer, mentre que l’impactant Cap de cavall (2012), tot just tallat i encara rajant sang, remet a les obres clàssiques de Fídies per al Partenó i la no menys impactant Julie vertical (2012), estudi perfecte de capes de carn, volum i pes simètric, ens remet a les dones obeses que va pintar Lucian Freud. A més a més, les seves naturaleses mortes fan pensar en les escenes de caça pintada als segles XVIII i XIX, tal com destaca la comissària al magnífic catàleg que s'ha editat: “En aquest cas les peces no són fruit de la caça sinó objectes de contemplació, records de la fragilitat de la vida representats amb admiració per la seva estranya bellesa”.