_
_
_
_

Richard Learoyd i les seves fotos que miren a la pintura sense complexos

L’artista exposa a la Fundació Mapfre de Barcelona les seves imatges hiperrealistes i impactants creades amb cambra fosca

José Ángel Montañés
Richard Learoyd explicant una de les seves enormes fotografies a l'exposició de Barcelona.
Richard Learoyd explicant una de les seves enormes fotografies a l'exposició de Barcelona.Carles Ribas

Arquitectura, escultura i pintura encapçalen el rànquing de les arts, des que Hegel, al segle XIX, va establir un ordre —en el qual seguien música, literatura i teatre—, que s'ha mantingut fins avui afegint altres novetats que el dialèctic no va conèixer, com el cinema, el còmic i els videojocs. El vuitè lloc d'aquesta llista és per a la fotografia que alguns detractors encara la neguen per considerar que la màquina ho fa tot. Però hi ha imatges aclaparadores, que liquiden qualsevol polèmica sobre la validesa artística de la fotografia. Com les creades des del 2003 per Richard Learoyd (Nelson, Regne Unit, 1966) a partir d'una cambra fosca de la grandària d'una habitació que va crear per fotografiar la seva col·lecció de meteorits amb la intenció de crear imatges que convidessin a meditar.

D'aquí va passar a fer el mateix amb familiars i amics i, amb una nova càmera més lleugera, va sortir al carrer, creant sempre imatges úniques enormes i artesanals, perquè no n’existeixen negatius, malgrat que Learoyd no renuncia a òptiques potents que permeten mostrar amb nitidesa cada pestanya i cada porus d'un rostre. El resultat són unes imatges impactants i misterioses que conviden a meditar, com volia amb els seus meteorits i que aconsegueixen que la fotografia miri a la cara i sense complexos la pintura.

'Cap de cavall', realitzada, a la manera de Fídies, per Learoyd el 2012.
'Cap de cavall', realitzada, a la manera de Fídies, per Learoyd el 2012.

Mig centenar d'aquestes imatges assossegades i tranquil·les, però també carregades d'una “violència latent més que explícita”, com reconeix l'autor, transmesa en retrats de personatges meditatius i introspectius, que viuen un patiment interior, gairebé sempre dones joves, immaculades i vestides de manera atemporal. També a través d'homes que no es deixen veure la cara però sí els seus enormes tatuatges; animals morts com cignes, llebres i calamars penjats de fils i, més subtils, flors marcint-se i branques d'arbres acabades de tallar amb la fruita que han menjat els ocells, a més de cotxes estavellats i calcinats i volcans inactius però que segur que van crear destrucció i mort.

La majoria dels seus personatges no miren a la càmera, pel desig de “perllongar l'experiència de la mirada i crear un espai per a la intimitat i la comprensió”, segons l'artista. “No és fàcil reunir aquestes obres. Feia deu anys que no veia alguna d’aquestes imatges”, explicava el mateix Learoyd durant el recorregut per aquesta exposició amb obres repartides en museus i col·leccions de mig món i que repassen quinze anys del seu treball. La mostra, comissariada per Sandra S. Phillips —conservadora emèrita de fotografia del San Francisco Museum of Modern Art— per a la Fundació Mapfre de Barcelona (fins al 9 de setembre) és la més completa que se li ha dedicat a Espanya. Al setembre es veurà a la Haia i al gener proper a Madrid. “És un artista radical, però amb vincles clars amb la història de l'art”, va explicar Phillips, que va lloar la “sensibilitat i serietat del seu treball que l’iguala amb els grans mestres de la pintura”.

'A la manera d'Ingres', 2011, de Learoyd (Cortesia de l'artista i Fraenkel Gallery, San Francisco).
'A la manera d'Ingres', 2011, de Learoyd (Cortesia de l'artista i Fraenkel Gallery, San Francisco).

El 2010, Learoyd va retratar un home nu, l'única manera de mostrar l'espectacular pop tatuat que recorre el costat del seu cos, una imatge que porta a la memòria la clàssica escultura de Laocoont i els seus fills. És el mateix que passa amb Nude Model Grid (2017), una jove que ens recorda la Venus de Boticelli acabada de néixer, mentre que l’impactant Cap de cavall (2012), tot just tallat i encara rajant sang, remet a les obres clàssiques de Fídies per al Partenó i la no menys impactant Julie vertical (2012), estudi perfecte de capes de carn, volum i pes simètric, ens remet a les dones obeses que va pintar Lucian Freud. A més a més, les seves naturaleses mortes fan pensar en les escenes de caça pintada als segles XVIII i XIX, tal com destaca la comissària al magnífic catàleg que s'ha editat: “En aquest cas les peces no són fruit de la caça sinó objectes de contemplació, records de la fragilitat de la vida representats amb admiració per la seva estranya bellesa”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_