ERC 2019, segon ‘round’

Per entendre algunes implicacions dels possibles pactes a l’Ajuntament de Barcelona convé remuntar-se al 2003. Molts vam pensar que era oportú, després de més de dues dècades convergents, intentar l’aventura d’un Tripartit a la Generalitat.

Des de l’esquerra no independentista se sabia de sobres que ERC era un partit independentista. Però també ens vam convèncer que, una vegada superada l’etapa infantil de la política catalana, en la qual qui manava la Generalitat des del centredreta no havia de compartir la joguina del poder amb ningú més, ERC havia decidit prioritzar l’agenda social sobre la nacional. Només havíem conegut, fins al 2003, un tipus de decepció: la de la derrota davant de la piconadora pujolista. Era una oportunitat d’or.

El Pacte del Tinell ens va fer conèixer un altre tipus de decepció: la de la victòria imperfecta i agredolça, feta de transaccions, pactes i cessions. Era una victòria pròpia de l’edat adulta. Tot i això, vam creure de bona fe l’aposta d’ERC per un Govern d’esquerres i catalanista.

Em sembla que molta gent a ERC no ho va veure així. El seu objectiu no era el de la unitat de l’esquerra catalana. Hi havia un pla de llarg abast, mai confessat, que els va impulsar a conformar el Tripartit, i que consistia a tenir visibilitat institucional, repartir poder, teixir el seu relat des de dalt i, piano piano, ocupar l’espai polític central fins a esdevenir la nova Convergència i potser des d’allà, a llarg termini, catapultar Catalunya cap a la independència, una empresa amb la qual pensava que Convergència no va estar mai genuïnament compromesa. ERC va prioritzar en realitat l’agenda nacional sobre l’agenda social. El Tripartit era, sobretot, un vehicle de camuflatge per recórrer el camí cap a la boirosa centralitat de la política catalana i l’hegemonia del nacionalisme català.

En aquella ocasió, ERC va fracassar. Ara, el 2019, sembla que es troba en una millor posició per restaurar i encarnar l’anhelat rol que va jugar Convergència. No sé si el segon round serà el bo. El que és cert és que està intentant reproduir la mateixa estratègia de Convergència: ocupar espais de poder fins a ocupar el carril central –descomunalment ample– de la política catalana.

És en aquesta lògica en què s’ha de situar la pugna per l’Ajuntament de Barcelona. Governar Barcelona no té, per a ERC, un valor intrínsec; l’Ajuntament de Barcelona és, abans que qualsevol altra cosa, un instrument important en la ja esmentada estratègia d’aire leninista i necessita que hi hagi altres forces que l’ajudin a desplegar-se sobre aquest carril central perquè no ho faci el PDeCAT.

Seria bo que l’esquerra, singularment la dels Comuns, es preguntés per què hauria de voler prendre partit en aquesta batalla entre ERC i el PDeCAT. Alguns respondran que, mal que mal, convé que el partit hegemònic del nacionalisme català sigui d’esquerres. Però jo, per posar un exemple potser carregat de futur, veig Carles Campuzano a l’esquerra d’Oriol Junqueras (tot i que també confesso que tinc debilitat pels meus veïns del Garraf).

Una altra resposta possible és que cal fer polítiques que trenquin els blocs. L’argument, en boca d’ERC, és doblement cínic perquè, d’una banda, el sostenen els qui continuen sense renunciar a la via unilateral –la quinta essència de la política de blocs– i, de l’altra, perquè “trencar blocs” és, en el context actual, una manera de camuflar un nou vehicle per a un altre episodi en la feixuga cursa per l’hegemonia del nacionalisme/independentisme català.

Però el més important de tot és: per què hauria de renunciar l’esquerra a retenir l’alcaldia? Un fenomen peculiar de la política catalana és que certa esquerra és qui pitjor acostuma a entendre les lliçons estratègiques potents del leninisme i qui en treu més bon profit és el centredreta i el nacionalisme català. A qui es deu aquesta mutació hereditària de l’esquerra catalana? És, una vegada més, por de les lliçonetes morals independentistes? Quan entendrà l’esquerra que l’independentisme és un projecte polític entre d’altres i no un expenedor de certificats de rectitud moral?

Sigui com sigui, ERC no pot ser lleial al projecte de l’esquerra perquè el seu (legítim) projecte polític no és aquest. Està bé que utilitzi la retòrica, les ofertes i les dades que consideri convenients per intentar convèncer l’esquerra d’una altra cosa. Però, al meu parer, hi ha una única dada que l’esquerra hauria de tenir en compte: ERC té el mateix pla que el 2003, però el 2019 ja sabem quin és.