Un difícil camí de 40 anys

Hi ha assaigs històrics que parlen del passat i s’hi queden. N’hi ha d’altres, com Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya, 1945-1982, de Jaume Muñoz Jofre, que, a pesar de centrar-se en l’antifranquisme i la Transició i cloure’s el 1982, interpel·len de manera constant el present. Com admet l’autor, “explicar la història del socialisme a Catalunya d’una manera ordenada és complicat, a causa de la multiplicitat d’actors”. Muñoz (Barcelona, 1990), tanmateix, ho aconsegueix, obre perspectives i defuig el tractat estasiològic tediós.

Els estudis sobre partits polítics —no els pamflets autojustificatius— no estan de moda. Al marge de tendències, però, aquest assaig s’empelta en una tradició amb treballs com els de la Lliga Regionalista d’Isidre Molas i Borja de Riquer i els del republicanisme lerrouxista i del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra de Joan B. Culla Clarà. I s’uneix a altres anàlisis sobre partits ben executats per historiadors més joves, com els de Giaime Pala sobre el PSUC (2011) o el de Joan Martí Castelló sobre el Partit Socialista del País Valencià (2017).

Al socialisme català, i al PSC en particular, sense oblidar la feina de José Luis Martín Ramos o Gabriel Colomé, li mancava un treball que presentés les claus de la seva formació i primers anys en una síntesi de 200 pàgines, amb ritme, que pogués transcendir els cercles acadèmics. Escrit, a més, per algú sense implicació directa o emocional amb els fets recercats.

Muñoz conclou que la unitat del socialisme català va fer-se des de la “necessitat” per superar els elements tradicionals de divisió entre formacions i que el PSC, per tant, va néixer condicionat per les “diferències notables de cultura política dels seus militants”. Passant pels diferents partits que el van formar i etapes, el llibre ressegueix com es va relligar l’espai socialista. Ara l’historiador Muñoz té el deure de no deixar-nos a mitges i de continuar l’estudi de 1982 en endavant.

Per elaborar el seu llibre, Muñoz va entrevistar una vintena de figures rellevants del socialisme, entre els quals hi ha Josep Maria Triginer. Primer secretari de la Federació Catalana del PSOE, partícip de la construcció de la unitat socialista i conseller sense cartera del govern Tarradellas, amb un paper destacable durant la Transició, Triginer ha publicat als seus 76 anys Memoria de una transición inacabada. De la clandestinidad a la unidad socialista. L’objecte del llibre és clar: oferir un text que explica les decisions que des del seu partit es van “adoptar o assumir per democratitzar el futur dels espanyols” i que l’experiència serveixi per al present.

S’hi ressegueix la seva trajectòria política des de 1959 —quan, per mitjà d’un amic de la família, el jove d’Agramunt inicià la seva participació en la política socialista de l’antifranquisme— fins al 1977. De ben segur, la manca de notes preses en el moment dels fets i la voluntat de no dir més del compte fan que el volum, més que de memòries, tingui l’aire de salts temporals en les activitats, reunions i congressos de les joventuts socialistes, del PSOE i la UGT. Tret d’algunes anècdotes, al text li falta, precisament, la intrahistòria, que és la gràcia de les memòries —amb el biaix lògic que es vulgui.

Amb tot, Triginer, més enllà de la fotografia de coberta d’ell amb el puny alçat a costat de Felipe González, que ja és una presa de posició, encara avui, rescata textos útils. El 7 de març de 1976, en la presentació del projecte de la FSC-PSOE al Col·legi d’Arquitectes, Triginer va expressar: “Crec que convertir la nostra catalanitat en projecte polític pot acabar sent la fi de la nostra identitat col·lectiva. Els socialistes del PSOE en tenim prou que la nostra política sigui socialista i que cada persona es cuidi de definir la seva identitat d’acord amb la seva experiència i entorn personal”.

En el seu estudi, Muñoz empra en part com a fil argumental la tensió entre les dues ànimes de la unificació socialista, més espanyolista i més catalanista (per simplificar), encara que al PSC n’hi hagué i n’hi ha moltes més. En el pròleg, respecte d’aquest punt, l’historiador Borja de Riquer expressa que el treball és “una reflexió sobre la història del que no ha pogut ser, d’una frustració”, d’un allioli que no ha acabat de lligar. Encara que de manera poc aprofundida, els elements que aporta Triginer ajuden a entendre per què.