Manuel Cruz: “L’enemic de l’independentisme és el federalisme”

Quan a Manuel Cruz (Barcelona, 1951) el van cridar des de la Moncloa hores després que el Parlament va vetar la designació com a senador autonòmic de Miquel Iceta, va intuir el que li venia a sobre. Filòsof, catedràtic, autor de més d'una vintena de 20 llibres i d'innombrables articles — molts en aquest diari— és, des de dimarts passat, el president del Senat.

Pregunta. Fa sis anys va afirmar que “no se li passava pel cap dedicar-se a la política”. Ha estat diputat per al PSC en l'última legislatura i ara presideix el Senat. No està malament per no voler dedicar-s’hi...

Resposta. La veritat és que tenia una decisió ferma de no fer-ho perquè les classes, l'escriptura i la filosofia, al que m'he dedicat tota la vida, era i és la meva passió. Però era molt atractiva la idea de poder ser testimoni privilegiat d'un moment històric.

P. Se l’alinea amb Societat Civil Catalana i una posició dura davant de l'independentisme.

R. Mai he tingut a veure amb Societat Civil catalana. Tinc bona relació amb ells i amb gent de Federalistes d’Esquerra [entitat que ell va presidir]. La meva crítica de l'independentisme ha intentat ser coherent i radical, que no és el mateix que dura. I sempre des de posicions inequívocament federalistes.

P. Hi ha partits que segueixen demanant l'aplicació del 155. Com ho veu?

R. No ho veig en absolut. Els pressupostos en els quals té cabuda aquest article i les circumstàncies que s'han de donar per aplicar-lo no són enlloc.

P. Vostè s'hagués absentat de la votació com va fer Montilla?

R. No ho sé. Em resulta molt complicat posar-me al seu lloc. Hi ha un element molt important i és que Montilla és president de la Generalitat i això el col·loca en un lloc polític absolutament diferent.

P. Vostè no es va abstenir, sinó que va votar en contra de la investidura de Mariano Rajoy.

R. Si, com tot el PSC.

P. Però va trencar la disciplina de vot del PSOE.

R. Sí, perquè jo era candidat del PSC i no vaig trencar amb la disciplina del PSC. És més, si hagués votat una altra cosa, sí que hagués trencat la disciplina del PSC.

P. En el seu discurs al Senat va dir que aquesta Cambra havia de ser part de la solució del problema territorial. Com?

R. Per exemple, realitzant la conferència de presidents de les comunitats autonòmiques que han de fer-se al Senat i també les sectorials dels consellers de les diferents comunitats autònomes, en àmbits com la sanitat. Hi ha una comissió dedicada a les autonomies que hauria de reactivar-se.

P. Pot ser una Cambra útil per calmar la crispació territorial?

R. Que al Senat s'aborden aquestes qüestions i que sigui una cambra en la qual es pugui dialogar, perquè dialogar no és el mateix que negociar, que això va després amb les transaccions i les cessions. El diàleg és la fase prèvia, la d'escoltar l'altre i potser serveix per reflexionar sobre els interessos de cadascun.

P. Es veu obrint la via per plantejar que España sigui un Estat federal?

R. Espanya és un estat fortament descentralitzat i això para alguns ja és gairebé un estat federal. Crec que el que queda per fer és menys difícil. Es tendeix a identificar el federalisme amb una espècie d'exasperació de la descentralització. Hi ha alguns que veuen el federalisme com la preindepèndencia i no és així. Algú pensa que a Alemanya o als Estats Units perilla la unitat territorial? El que caldria fer és l'altre moviment complementari a la descentralització que és la cooperació. A Espanya el que fa falta és articular la cooperació que no és un element que dilueix el país, sinó profundament cohesionador. Perquè l'enemic que més tem l'independentisme és el federalisme. Per això, l'enemic de l'independentisme és el federalisme.

P. També hi ha més partits que demanen la recentralització...

R. El que fa difícil ara no tenir a la punta dels dits una reforma federal de la Constitució és la dimensió política de la qüestió. Quan presidia Federalistes convidàvem a un debat sobre el tema a dirigents polítics de tot l'arc i va venir Albert Rivera i en aquell moment deia que un model vàlid per a ell era el d’Alemanya. El problema ara és que forces polítiques que veien bé la possibilitat d'anar introduint reformes a la Constitució, han canviat el xip d'una manera radical i identifiquen el constitucionalisme amb el rebuig de qualsevol reforma i envien extramurs del constitucionalisme als partits que volen fer alguna modificació. I la situació actual és gairebé ridícula i per a alguns partits de la dreta el PSOE no és constitucionalista. Què passa? Qui expèn els títols de constitucionalista?

P. Hi ha altres partits que també han canviat posicions. El PSC, per exemple, ha oblidat per complet la seva defensa al dret a decidir.

R. Aquell text el que plantejava era que els catalans poguessin decidir sobre el seu futur. Jo també diria que sí però després preguntaria exactament: què vols dir? A la política catalana han anat quallant sobre entesos de tal manera que al final es dona per descomptat que una expressió ambigua és inequívoca.

P. El cas és que després el PSC el va retirar.

R. És molt interessant retrotraure’s a l'escenari del 2013. Per exemple, CiU caminava parlant de consulta i va anar canviant la terminologia fins a arribar al referèndum. Els termes de la consulta eren molt oberts, fins i tot es parlava que pogués incloure diverses opcions i record a Homs, que era el portaveu del govern català, dir que es podia plantejar a tot Espanya.

P. Les seves maneres disten del clima crispat que es va viure en la constitució del Congrés i el Senat.

R. La política en gran mesura s'ha convertit en un espectacle, però jo penso que si els polítics es deixen atrapar en aquesta lògica és perillós perquè l'espectacle crema i la gent es cansa. Cansa la reiteració de la brega, l'insult, encara que sigui enginyós, el zasca.

P. Vostè va ordenar que es deixés parlar Raül Romeva en la seva presa de possessió com a senador.

R. És que no em ve al cap un altre plantejament, clar que havia d'acabar el que estava dient, no concebo una altra possibilitat. Conec Romeva, hem tingut una relació cordial i amable de quan coincidíem en una tertúlia a Catalunya Ràdio.

P. Creu que la situació a Catalunya no canviarà fins que acabi el judici i hi hagi sentència?

R. Em sembla el més probable. Hi ha un escenari que podria reconsiderar això i és que hi hagués una sentència absolutòria. Bé, és una possibilitat, jo no entraré en això. Si no és així, sembla clar que generarà una resposta a Catalunya perquè els sectors independentistes reaccionaran. I és possible que aquests mateixos sectors intentin extreure un rèdit electoral del malestar de la ciutadania. La veritat és que actituds moderades per part de les formacions independentistes podrien penalitzar a qui les prengui i probablement això és el que va passar amb el veto dels partits independentistes [ERC i Junts per Catalunya] a Iceta.