Llums i ombres

Tenint en compte el nivell de passió i de fe de molts independentistes, potser és només una mica més exagerat del compte dir que molts d’ells veien la independència com la llum destinada a il·luminar la foscor en què s’havia submergit Espanya. Enlluernats per la resplendor d’aquesta idea improbable, no es van adonar que quan la llum irromp, a més de contrarestar la nit més negra, produeix una sèrie d’ombres que no existien abans d’aquesta resplendor.

Benet Salellas, exdiputat de la CUP i advocat de Jordi Cuixart, sembla sospitar de la presència d’una d’aquestes ombres. En una interessant entrevista amb Guillem Martínez de fa unes setmanes, va dir que des de l’independentisme calia preguntar-se què s’havia fet malament perquè hi hagués “persones que s’han sentit [tan] atacades per respondre amb aquesta falta d’empatia cap als independentistes [presos]”.

Una de les coses que el gruix de l’independentisme ha obviat ha estat que, la tardor del 2017, van espantar bona part dels catalans no independentistes. I no era qüestió que aquests últims no volguessin separar-se d’Espanya, o no només: era espant per com s’estaven fent les coses.

Imbuït per l’eufòria il·luminant, l’independentisme en cap moment va deixar entreveure que concebés la possibilitat que aquell somni que semblava que s’estigués materialitzant aquelles setmanes pogués ser un malson per a molts altres catalans. Era una cosa simplement impensable. Captivat per la seva pròpia retòrica, bona part de l’independentisme encara no entén avui que imposar un referèndum unilateral a l’altra meitat de Catalunya pot ser viscut per aquesta, o per una part molt significativa d’aquesta, com un acte de fustigació.

“Fins que l’independentisme no assumeixi que la que va resultar més danyada per l’estratègia unilateral no va ser ‘Espanya’, sinó la meitat de Catalunya no sobiranista, no podrà començar a entendre què va fer malament”

“Però si podien votar tots en el referèndum!”, em replicaran alguns independentistes. Tot i això, si fos tan evident i tan democràtic que aquell referèndum era tan pulcre i bo, per què va persistir el malestar entre l’altra meitat de Catalunya? De debò creuen que els altres catalans eren –són– furibunds espanyolistes antidemòcrates? Tan difícil és entendre que tenir una cultura democràtica mitjanament exigent no es redueix a posar urnes per decidir sobre el que jo vulgui, com jo vulgui i quan a mi em vagui? No els diu res preocupant que d’aquell suposat 80% a favor d’aquell vestigi anomenat “dret a decidir” només la meitat anés a “votar” aquell primer diumenge d’octubre?

L’independentisme es pot refugiar una vegada més en la narrativa maniquea en la qual en el fons està còmodament instal·lat des de fa anys, encara més ara amb els líders independentistes en presó preventiva: som pacífics, som demòcrates, etc. Al revés del que fa Saturn amb el seu fill, l’independentisme es va veure devorat per la narrativa que ell mateix havia engendrat i, d’aquesta manera, va quedar blindat davant de la possibilitat d’entendre les duplicitats i les complexitats de la vida política. I, de manera particular, va quedar inhabilitat per entendre que bona part de l’altra meitat de Catalunya se sentís atacada el 2017. És més, no només va quedar blindat, sinó que, per definició, l’altra part no es podia sentir fustigada: com es podria sentir fustigada i atacada si nosaltres som pacífics i demòcrates i bones persones? La veritat és que per al que l’independentisme va ser un inapel·lable i irrefutable exercici de pacifisme i democràcia, per a molts catalans va ser un acte d’hostilitat.

És possible que m’equivoqui, i que estigui sobreinterpretant les paraules de Salellas, o pot ser, simplement, que estigui fent un infundat judici d’intencions, però diria que Salellas està fent una crida en veu baixa a l’independentisme a fer-se càrrec d’aquella sensació de greuge de l’altra meitat de Catalunya (encara que no tinc clar que estigui disposat a acceptar que no només hi va haver una percepció de fustigació, sinó una fustigació real cap a aquesta altra meitat).

No cal fer-se gaires il·lusions respecte a l’exercici d’autocrítica que reclama Salellas, perquè preguntar-se què es va fer malament en el procés obligaria l’independentisme a renunciar a l’únic al que, almenys l’independentisme més vociferant, no sembla que estigui disposat a renunciar: la sacralitat de l’1-O. Fins que l’independentisme no reconsideri l’acte de fe segons el qual rebre cops de porra l’1-O el converteix a un en un escrupolós demòcrata, i fins que no assumeixi que la que va resultar més danyada per l’estratègia unilateral no va ser “Espanya”, sinó aquesta altra meitat de Catalunya, no podrà començar a entendre què va fer malament.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.