Qui és el Miki, el català que porta la rumba a Eurovisió

Durant el vol que el va portar la setmana passada a Tel Aviv, on dissabte representa Espanya al festival d'Eurovisió, Miki Núñez va veure la pel·lícula David Brent: Life on the Road. Dirigida i protagonitzada pel britànic Ricky Gervais, és un fals documental que ficciona un desastrós i còmic viatge pel Regne Unit d'un agent comercial i la seva banda de rock. Encara que el Miki espera que en els propers dies l'esperin experiències més positives que les d'aquest personatge, el seu periple pel certamen musical més mediàtic d'Europa té, com la pel·lícula, molt de presentació davant del gran públic.

"Si hi ha alguna cosa que defineixi la seva trajectòria, és la seva manera d'actuar, les seves ganes per aconseguir que el públic s'ho passi bé", explica Albert Borràs, amic de la infantesa i company de banda del Miki durant més d'una dècada. D'aquells primers anys, Borràs té un record especial del primer concert, que tots dos van fer als 13 anys amb el seu germà Xavier i un baixista al pati de l'escola, a Terrassa, on el Miki va néixer fa 23 anys i encara avui resideix. Va ser amb la banda de pop rock en català Lax'n'Busto i les rumbes de La Pegatina com a principal referència del grup, que amb el temps va deixar de tocar als patis d'escola i, més evolucionat, va fer el salt als escenaris com a banda de versions: interpretava lletres de James Brown, Txarango, Julieta Venegas o The Police, sota el nom de Dalton Bang, i es va convertir en un fenomen popular.

Más información

‘La venda’, de Miki, cançó d’Espanya per a Eurovisió 2019

Les pitjors catàstrofes d’Espanya a Eurovisió

Israel guanya el festival d’Eurovisió i Espanya queda al lloc 23è

El cantant va deixar la banda el 2018 per presentar-se a Operación Triunfo. Ha reconegut que aquesta trajectòria l'ha ajudat a superar amb més facilitat els càstings del concurs televisiu que li va donar la popularitat. De l'Acadèmia va sortir amb una cançó que entronca amb els seus orígens de joglar contemporani: La venda, composta pel guitarrista de La Pegatina Adrià Sales i amb la qual el Miki participa a Eurovisió, és precisament un retorn a l'esperit alegre que transmetia a les festes majors i on es troba més còmode.

Diversos dels companys del Miki a Dalton Bang corroboren que la seva trajectòria artística no ha fet grans viratges i destaquen com una constant en ell el seu afany per passar-s'ho bé dalt de l'escenari, més enllà d'identificar-se amb un determinat gènere. Borràs, que el defineix com una persona "sensible", "extrovertida" i "transparent", considera que el seu rol d'animador ha estat la principal raó que l'ha fet transitar per diferents estils. "L'ha obligat a adaptar-se, tot i que s'ha mogut en terrenys no gaire diferents", assegura. I afegeix que potser l'evolució més important que ha fet és passar d'un inici més lligat al pop rock català i anglès cap a un univers musical en què els ritmes de la rumba agafen més rellevància.

Poc avesat a prodigar-se en temes polèmics, el Miki ha evitat en tot moment alienar el seu públic. No ha expressat la seva posició davant del desafiament independentista català, tot i que sí que s'ha oposat al moviment que promovia vetar la celebració a Israel del certamen sota la premissa de l'ocupació de terres palestines per part de l'Estat jueu.

El Miki no entra en les travesses dels favorits, però es mostra optimista davant la gran final del dissabte. Els companys de banda que l'han acompanyat aquests últims anys creuen que la rigidesa del format d'Eurovisió evitarà que sobre l'escenari es percebin algunes traces del Miki "espontani" i "natural" que tan bé coneixen. I que Xavier Borràs exemplifica en la imatge del cantant que versiona de manera inesperada una determinada cançó sobre la marxa davant de l'estupor dissimulat de la resta d'integrants de la banda. Borràs preveu que a Tel Aviv això no passarà, però sí que s'hi podrà veure un paio "segur" que diverteix el públic, però no se surt del guió. Algú que aprofitarà la participació en aquest certamen com una experiència única, però una més, al cap i a la fi. Per tant, molt lluny del còmic Gervais i la seva aventura desproporcionada a la recerca de la fama.