Iceta, el corredor de fons

Fa tot just una setmana, avaluant els resultats electorals del 28-A, Miquel Iceta, entrevistat per diferents mitjans catalans, assegurava amb rotunditat que no entraria en les travesses com a ministre d'un futur Govern de Pedro Sánchez. Afegia que el seu recorregut polític es continuava situant a Catalunya, on la seva meta era arribar a ser president de la Generalitat. Potser en aquell moment no se li passava pel cap la possibilitat de ser president del Senat al veterà dirigent del PSC (Barcelona, 1960), que ha dedicat més de 30 anys de la seva vida a la res publica. Un polític que ha aguantat contra vent i marea els moments més complicats del procés independentista, i va haver de lluitar fins i tot contra l'amenaça de desaparició del seu partit a Catalunya ara fa cinc anys, quan l'efecte del procés sobiranista es va acarnissar en el PSC, que va perdre milers d'afiliats i de càrrecs.

Va saltar a la primera línia del PSC el 2014, quan va substituir Pere Navarro com a líder dels socialistes, tot i que la seva trajectòria havia arrencat el 1987, com a regidor de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat amb José Montilla com a alcalde. Va ser diputat per Barcelona al Congrés en la legislatura del 1996 al 1999, i des de llavors el seu marc polític ha estat el Parlament català. Home fidel al partit i a les seves estructures, Iceta ha estat portaveu del grup socialista un llarg període i, sobretot, persona clau a donar forma a l'Estatut que va impulsar el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, el 2006.

Diputat amb una oratòria brillant, molt allunyat de l'estil aspre i dur, no se sol intimidar davant dels atacs i les seves rèpliques sovint no estan exemptes de cert grau de malignitat. Dins del partit –i fora– a Iceta se l'ha titllat de Maquiavel i la seva figura ha tingut detractors que el criticaven per postureig i fidels per als qui ha estat clau per mantenir la unitat dels socialistes en les seves hores més baixes. Ell mateix va dir que mai deixaria “tirat” el PSC.

Va saltar de l'esfera política a la social quan va decidir “sortir de l'armari” el 1999 i es va convertir en el primer polític que admetia obertament que era homosexual. I la seva imatge va tornar a ser molt popular quan va ballar una cançó de Freddie Mercury amb Pedro Sánchez en la campanya a les generals del 2015.

Va ser un dels impulsors de la Declaració de Granada del 2013, en la qual els socialistes advocaven per un disseny federal d'Espanya que donés un millor ancoratge per a Catalunya. El PSC, en la Declaració de Barcelona, del 2017, desenvolupava més aquesta idea i proposava una reforma de la Constitució que fos sotmesa a un referèndum. El futur president del Senat és partidari d'aquesta reforma de la Constitució i de l'Estatut català per dotar Catalunya de més capacitat d'autogovern, així com del reconeixement de la seva singularitat. No obstant això, aquestes idees s'han quedat tancades al calaix dels oblits en la recent campanya electoral.

En els últims anys vertiginosos del procés, alguns posicionaments polítics d'Iceta han provocat tempestes polítiques de diferent intensitat. Encara que inicialment va recel·lar de la idoneïtat de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, no va dubtar a fer pinya amb Pedro Sánchez quan aquest va donar suport a aquesta mesura d'excepció aplicada pel Govern de Mariano Rajoy la tardor del 2017, després del referèndum de l'1-O.

El líder socialista català va despertar els dimonis d'un ampli sector de la classe política quan es va pronunciar a favor que els polítics catalans que estan sent jutjats pel Tribunal Suprem poguessin ser indultats en cas que hi hagués una sentència condemnatòria. I més polèmica va generar quan en la precampanya a les darreres generals va reconèixer en una entrevista a un diari basc que si el 65% dels catalans estiguessin a favor de la independència, s'hauria de buscar una solució, i va admetre la celebració d'un referèndum. En tots dos casos, la polseguera que van aixecar les seves paraules va acabar igual: corregint-se per no provocar mals majors al quarter general del PSOE i, especialment, a Pedro Sánchez.

La seva marxa al Senat obre un forat important al PSC i al grup del Parlament català, sobretot en un moment en què la convocatòria d'eleccions autonòmiques es veu més a prop que lluny.