L’esquerra i el tòtem lingüístic

A Catalunya tenim la sort de poder seguir diversos analistes d’esquerres que amb valentia i intel·ligència han desmuntat les trampes de l’independentisme unilateralista. Llegim amb interès els seus articles, escoltem les seves intervencions a la ràdio i els seguim a Twitter. Tot i això, hi ha una qüestió sorprenent en totes les seves anàlisis: la pràctica majoria considera la immersió lingüística un tabú que no es pot qüestionar. O s’està a favor de la immersió o es passa a ser sospitós d’aznarisme. No hi ha cabuda per a la crítica raonada. Aquesta posició d’intel·lectuals i periodistes d’esquerres l’acabem de presenciar en les reaccions a la sentència que acaba de dictar el Tribunal Constitucional (TC) referida majoritàriament a aspectes organitzatius del cos docent de la Generalitat inclosos en la Llei d’Educació de Catalunya (2009). La sentència no diu res sobre el règim lingüístic d’ús del català com a única llengua vehicular. Sobre aquest tema en concret, la jurisprudència ja és àmplia i consolidada. Tota, des del 1984, va en la mateixa línia: el català ha de ser el centre de gravetat del sistema educatiu, però això no exclou que algunes assignatures vehiculars es puguin fer en castellà. La recent sentència no diu res sobre l’ús preceptiu de totes dues llengües en el sistema educatiu perquè no és sobre aquesta qüestió que tractava el recurs que es dirimia.

Malgrat tot, hi ha hagut una reacció a aquesta sentència que traspassa qualsevol lògica. Bona part dels intel·lectuals i acadèmics que es prodiguen en la seva condició d’esquerres s’han llançat a comentar la sentència per fer-li dir el que no diu. Aquesta reacció es un símptoma. Indica clarament el desig d’aquesta elit progressista de tancar el tema i pujar victoriosos al podi exclamant: Ho veieu com la immersió és impecable? Ho veieu com el TC resol la qüestió avalant-la plenament? Veieu com d’equivocats estan Ciutadans i el PP? En definitiva, l’esquerra mediàtica té pressa per posar punt final al tema amb una sentència que no avala res. Al capdavall, són pocs els que es llegeixen la sentència completa.

És molt curiós que persones capaces d’analitzar i criticar amb agudesa les accions dels dirigents independentistes en la seva cursa esbojarrada, quan es tracta de les llengües de Catalunya abandonen la seva capacitat per distingir el que hi ha al darrere de l’escenari. Com es poden creure que les llengües queden fora del maniobrar independentista a favor dels seus interessos (que no són necessàriament els de la societat en el seu conjunt)? De la mateixa manera que els dirigents separatistes fan i desfan pràcticament el que volen en tots els àmbits de la societat, per què hauríem de creure que en política lingüística els seus interessos de construcció nacional es dilueixen i totes les seves actuacions estan enfocades al bé ciutadà, la convivència i els drets lingüístics de tots? Si Laura Borràs ha declarat recentment que la immersió i TV3 no es toquen, deu ser per alguna cosa.

El que en realitat ens demana una gran part de l’esquerra intel·lectual i periodística respecte a la immersió és que fem un acte de fe identitària. Si no hi ha espai per parlar del bilingüisme, si no hi pot haver un debat constructiu, si no s’accepta el pluralisme d’opinions respecte al sistema escolar, si una o dues assignatures en castellà equivalen a un atac al català i al sistema escolar, llavors parlem d’una cosa que no és d’aquest món. Parlem d’un tòtem i no d’una pràctica escolar que té els seus punts forts i febles, com tot. Una pràctica de la qual podríem sospitar amb fonament que, com que és una línia vermella de l’independentisme, com abans ho va ser del nacionalisme, algun inconvenient deu tenir per als no nacionalistes. Però si tot això no es pot dir, llavors concloem que la immersió ha esdevingut una qüestió identitària, tant com ho poden ser el cagatió o les muntanyes de Montserrat. I aquesta és la raó per la qual no podem debatre constructivament sobre la immersió. I és que ja no parlem d’una praxieducativa i la seva adequació o no al segle XXI sinó d’una cosa que ha arribat a formar part del ser de la catalanitat. Molt possiblement sense tenir-ne plena consciència, l’esquerra intel·lectual catalana ha contribuït a fer de la immersió un autèntic tòtem identitari que, com a tal, és intocable.

Joaquim Coll és historiador i articulista. Mercè Vilarrubias és lingüista i escriptora.