Diagnòstic encertat

Aquest és un combat pel significat de les paraules. Tots els combats polítics ho són. Si mana qui decideix què signifiquen les paraules, tal com li diu Humpty Dumpty a Alícia al conte de Lewis Carroll, el combat pel poder comença per la possessió dels camps semàntics, convertits en camps de batalla.

Així ha succeït des del principi, quan algú va imaginar i va aconseguir que la societat catalana es dividís exactament en dues parts enfrontades, la dels que volien la independència i la dels que volien la unió amb Espanya. Tan reeixit va ser el projecte, autèntica mercaderia d'importació, que molt aviat el van adoptar fins i tot els enemics de la independència, que es van sentir fervents i convençuts unionistes, quan no eren més que obedients i persuadits unionistes.

Les batalles semàntiques tenen l'enorme avantatge del seu caràcter incruent, especialment adaptat a la cultura digital, on les guerres cibernètiques no deixen cadàvers. Bona part dels combats polítics comencen i acaben així, però seria ingenu creure que, al final, no acabin produint conseqüències materials i arribin fins i tot a convertir-se en batalles i guerres efectives amb morts i ferits. A Ucraïna i Crimea saben alguna cosa d'aquestes qüestions.

No és el cas de Catalunya, per descomptat, on la ciberguerra ha estat gloriosa i neta des del primer dia i per a alguns ha significat, fins i tot, l'obtenció de victòries virtuals que havien de convertir-se per efecte del seu poder persuasiu en victòries factuals. El caràcter digital dels combats ha permès fins i tot conceptualitzar el que ha passat entre setembre i octubre del 2017 com un cop d'Estat postmodern. Era una lluita pel poder i tot va començar per la possessió del significat de les paraules. Els insults supremacistes de l'expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, són les salves amb què l'independentisme gasta l'última pólvora que li queda. Pólvora del rei, com en tot el procés, per cert.

L'avantatge dels combats semàntics és que compten amb llicència per seguir quan ja ha acabat la guerra. Serveixen, fins i tot, per ocultar-ho als esperits més trastornats per una victòria tan defectuosa i simbòlica. També per mantenir ben tibant el fil de relat, de manera que els funàmbuls puguin seguir exhibint la seva capacitat per sostenir-se sobre el buit.

La convivència, la de la pau als carrers, la de les llibertats individuals, la de la tranquil·litat a les matinades, no s'ha trencat de cap manera

Els fronts oberts són molts, precisament perquè ja no hi ha front ni hi ha guerra. De què viuríem mentrestant? El primer versa sobre la societat dividida, concepte que impugna un dels mites preferits del nacionalisme, el d’un sol poble únic i unit. La història del procés independentista és la de l'intent fracassat de construir una majoria qualificada social i política a partir del catalanisme transversal que en algun moment va arribar a abastar a la pràctica totalitat de les forces polítiques. Calia fer-ho amb molt de compte, seguint la metàfora ferroviària d'Artur Mas: el tren havia d'avançar tot sencer, encara que fos a velocitat limitada, sense que en cap moment es trenqués per la meitat. Les presses, la radicalitat i els càlculs erronis van portar molt aviat a què la llarga fila de vagons es partís, però la discussió des de fa uns mesos versa sobre la idea mateixa que s'hagi dividit i, fins i tot, sobre si són dos o són tres els fragments. Amb tota serietat escoltem veus que asseguren que no hi ha divisió, no hi ha fractura, no hi ha fallida del poble unit i únic, sinó els lògics efectes del pluralisme.

El segon front, molt proper de l'anterior, està especialment excitat per les idees de Pedro Sánchez sobre la independència i versa sobre la convivència, situades ambdues en una disjuntiva especialment molesta per a alguns. Tenen tota la raó si situem el llistó en la tràgica referència històrica de la Guerra Civil, quan no tan sols es va trencar la convivència sinó moltes més coses: vides, famílies, patrimoni, el país sencer. Només cal escoltar el testimoni de moltes persones, especialment les de més edat, amb infàncies encara espantades per la memòria més fresca i dolorosa de la Guerra Civil, per percebre que els fets de setembre i octubre van evocar el perfum ambivalent, ple d'esperances i de terrors, que va commoure els seus pares i avis tot just uns anys abans del seu naixement.

Es pot dir amb totes les lletres. Aquesta convivència, la de la pau als carrers, la de les llibertats individuals, la de la tranquil·litat a les matinades, no s'ha trencat de cap manera. Si Pedro Sánchez volia dir això, és evident que s’equivoca. Hi haurà qui ho pensi erròniament o qui pretengui que ens ho creguem malèvolament, però no és el cas del president del Govern. La convivència que preocupa i de la qual convé tenir cura és la que precisament s'oposa a la idea de secessió, com a voluntat de continuar vivint junts, la meitat dels catalans secessionistes amb la meitat dels catalans que no ho són, i tots ells amb el conjunt dels espanyols.

Vista des de la idea de comunitat política, la república fraternal de lliures i iguals, la dels republicans autèntics, hi ha dos projectes polítics que signifiquen un perill per a la convivència. Un, el més visible, és el secessionista: es tracta de construir una nova comunitat política a Catalunya, tot i que sigui a costa del fet que la meitat dels ciutadans es pugui sentir exclosa, fins a marxar o conformar-s’hi. Un altre, el més profund i persistent, és l’unitarista, durament aplicat durant anys i ressorgit ara precisament al rebuf de l'anterior: es tracta de reconstruir una única comunitat política en la qual la meitat dels ciutadans catalans, i probablement algunes altres fraccions de la societat espanyola, no tingui més remei que conformar-se o marxar si no es volen sentir exclosos.

Té tota la raó Sánchez: cal escollir entre la convivència que uneix i inclou a tots i la independència, la catalana i l'espanyola, que fragmenta i exclou.