26-M, en la ressaca de les generals

Els resultats de les eleccions generals han tingut un efecte semblant al de la formació del primer Govern Sánchez: una sensació d’alleujament passatgera. La proximitat, degudament calculada, de les eleccions municipals i europees marca un temps d’espera singular. Sobre la ressaca del 28-A es construeix una nova campanya electoral. Les transferències automàtiques dels resultats de les generals a les previsions de les municipals reflecteixen l’estat d’ànim del moment, però cada ciutat o poble és un petit món que, a l’hora del vot local, té variables molt particulars.

Si ens centrem a Catalunya el resultat del 28-A podria anticipar una marea d’Esquerra Republicana. Impressiona com el seu color ha tenyit el mapa electoral del país, deixant només algun punt per al vermell socialista a l’àrea metropolitana barcelonina. Esquerra ocupa ara un espai immens en el qual la vella CiU era imbatible. Però de la pintura electoral a la implantació real hi va un bon tros i les municipals seran determinants per confirmar o no el canvi d’hegemonia en el sobiranisme. Des de fa temps arribaven senyals del creixement d’Esquerra sobre el terreny, tot i que la fortalesa municipal del nacionalisme conservador semblava indestructible. Sens dubte, les eleccions municipals tenen unes claus locals difícils de generalitzar i en última instància la personalitat dels protagonistes –amb els quals el contacte és directe i freqüent - pesa molt. Però mentre que els hereus de Convergència es perdien en les seves querelles internes i Junts per Catalunya desplaçava les seves energies i les dedicava a mantenir viva la flama del conflicte sobiranista, Esquerra ha treballat amb rigor i constància el territori. I l’èxit del diumenge passat és la capitalització dels senyals de distensió emesos, però també d’haver augmentat la presència a tot el territori. Només així es pot regnar a tot arreu, des de la Catalunya buida fins a Barcelona.

Mentre que els hereus de Convergència es perdien en les seves querelles internes i Junts per Catalunya es dedicava a mantenir viva la flama del conflicte sobiranista, Esquerra ha treballat amb rigor i constància el territori

La voluntarista decisió de Puigdemont i els seus de presentar una iniciativa ciutadana davant de la Comissió Europea perquè sancioni Espanya per vulneració de drets fonamentals, que sembla condemnada a no superar ni tan sols el primer tràmit, dona a entendre que hi ha sectors disposats a seguir amb l’estratègia de la tensió i que, a Junts per Catalunya, es continua donant prioritat a tot el que gira al voltant de l’expresident, immers ara en la batalla per una decisió de la Junta Electoral Central que sembla feta a la seva mida. En aquest context d’agitació, els candidats de la coalició a Barcelona tindran dificultats per desplegar un discurs genuïnament barceloní.

En qualsevol cas, qui surt dopat a les eleccions municipals és el PSC. El resultat electoral, tot i que està encara lluny dels seus millors moments, el rehabilita a l’àrea metropolitana, on les alcaldesses han aguantat fermes els moments més difícils, i els augura una posició decisiva en el cas de l’Ajuntament de Barcelona. On creix la inquietud és entre els comuns, que es queden amb una sola carta: la força tranquil·la de l’alcaldessa Colau. La dreta, a les generals, ha desaparegut del mapa català. I només és notícia per patètics exercicis de campi qui pugui, com el de l’inefable García Albiol renegant ara del seu historial amb el PP. A Valls, que en cap moment ha aconseguit sortir de l’ombra, ja només li queda el recurs de sempre per mitigar el naufragi: el discurs de la seguretat i de la por, en el qual es va diplomar a França amb poc èxit.

Un cas a banda són les europees. Pot ser que molts hi trobin l’urna adequada per al que li demana el cos, per donar ales als desitjos i simpaties personals i compensar així la pulsió possibilista que ha marcat les generals. La decisió de la Junta Electoral Central de rebutjar les candidatures de Puigdemont, Comín i Ponsatí confirma que sempre hi haurà a les institucions de l’Estat persones disposades a alimentar la confrontació. Aquest cas és especialment flagrant, per la divisió que s’ha produït a l’hora de prendre una decisió que ni tan sols han avalat el president i el vicepresident de la Junta. Falta saber en què queden els recursos presentats pels afectats. Però una vegada més cal recordar als qui exerceixen de poders de l’Estat que ningú amb responsabilitat és aliè a la virtut de la prudència, que es fonamenta en l’avaluació adequada dels efectes de les decisions que es prenen.