“La meva mare sempre va escriure per salvar el món. Jo no tinc aquest púlpit”

Mentre llegeixes Sergi Pàmies (París, 1960), escoltes els seus pares, Teresa Pàmies, Gregorio López Raimundo, exiliats comunistes. I escoltes Manuel Vázquez Montalbán, el seu mestre, o Jorge Semprún. “En el període més convuls de la meva adolescència”, explica en el seu últim llibre, “vaig fantasiejar amb la possibilitat de ser fill de Jorge Semprún”. El llibre és L'art de portar gavardina (Quaderns Crema). Un eco punyent de totes les veus que té al cap. Aquest capítol sobre Semprún marca la seva història com una cicatriu.

Pregunta. És un llibre de bon humor i sana malenconia.

Resposta. En els dos o tres últims llibres em preparava per al final de l'amor i per a la desaparició dels meus pares. Ara ja no és dol, és assumpció del llegat. El llibre va d'aquestes absències.

P. En algun moment vostè és el pare i la mare que va tenir.

R. Sí, esclar. No renuncio a la ficció, m'aferro a aquesta llibertat per fer biografia. Vila-Matas diu: “Com més autobiogràfic és, més ficció fa”. Fins a aquest llibre no he tingut tots els elements per fer-ho amb llibertat.

P. La seva mare, Teresa Pàmies, escriptora, deia que qualsevol cosa és susceptible de ser literatura.

R. Sempre va escriure del que li passava sabent que el mal i el bé acabarien sortint.

P. Diu que havia fracassat més que tots els seus fills junts...

R. Va tenir una vida molt intensa. Als 17 assumeix una militància política en plena guerra, viu l'exili, té aventures sentimentals potents, fills a diferents països i circumstàncies. Aquesta intensitat ha influït que jo hagi procurat que la meva vida i la dels meus fills sigui extraordinàriament normal. Tot el que no ens va passar a nosaltres, quatre germans nascuts en països i circumstàncies diferents. A mi em va tocar el millor, París, 1960. El millor exili.

P. Relativitza els drames.

R. Això ve d'un encàrrec que em va fer Álex Martínez Roig per a El País Semanal. Un número sobre l'exili els havia quedat “trist i dramàtic”, i ell sabia que jo havia tingut “un exili fabulós”. He tingut el privilegi de desdramatitzar l'exili. Sé que no és políticament correcte...

P. Escriu com la seva mare, sense cap més propòsit que el de recordar.

R. La meva mare sempre va escriure per salvar el món. Tenia uns ideals i escrivia com des d'un púlpit. Per bé o per mal, jo no tinc aquest púlpit.

P. Com va fantasiejar amb la possibilitat de ser fill de Semprún?

R. Jo tenia 16 anys quan publica la seva Autobiografia de Federico Sánchez. El meu pare feia uns mesos que vivia a casa després d'anys de clandestinitat i jo estava en aquesta fase adolescent de negació i assassinat del pare.

P. Només per ferir-lo…

R. Sí, els Pàmies mai som gaire perillosos… Aquesta circumstància no l'havia revisat mai, ni literàriament ni personalment. En el seu llibre Semprún és molt dur, fins i tot cruel, amb el meu pare, que va ser l'última persona que va estar amb Semprún la nit abans que l'expulsessin del PCE. Va estar encarregat de menjar-li el coco per veure si aconseguia que no es convertissin en uns "cabezas de chorlito", com deia Dolores Ibarruri. En aquesta discussió el meu pare representa la desraó organitzada del partit, i Semprún i Claudín representen l'enginy per imaginar una realitat més lliure. Quaranta anys després jo no hauria fet bé la meva feina si no hagués aprofitat per fer un conte sobre això. És el menys trist del llibre. Així com quan rememoro l'amor o la malaltia dels meus pares sí que hi ha un element de dolor, en aquest capítol no n'hi ha. Gairebé et diria que em fustigo per com d'imbècil era d'adolescent. A casa meva la meva mare era pro-Semprún, era la seva amiga personal i crec que d'alguna manera l'utilitzava com a material inflamable matrimonial. I jo era un nano cregut, imbècil i arrogant, que s'atorgava el dret a dir-li al seu pare, amb qui vivia amb normalitat per primera vegada, el que havia de fer i si era o no un bon comunista.

P. Escriu: “Sense rancor, doncs, em vaig anar distanciant de Semprún al mateix temps que iniciava una lenta però perseverant recuperació del meu pare”.

R. Com que va ser molt lent no em vaig adonar que m'ho anava trobant. Crec que una de les coses bones que va tenir la legalització del PCE i aquells anys que ara ataquen de la Transició és que per fi vam poder viure durant cert temps d'una manera normal. I el normal és que, si no hi ha algun motiu inconfessable, amb el teu pare hi estiguis bé. És el que va passar. Ens vam fer persones normals.

P. I ara com és?

R. Jo ara soc orfe, intento practicar una orfandat lluminosa, no m'agrada que sigui sinistra ni rancorosa. Estic aprenent a gestionar aquest llegat sense trair-los a ells ni a mi.

P. De què fa olor la infantesa?

R. Dels xurros que feia la meva mare una vegada a l'any per recordar que era espanyola. Era l'únic moment en què la meva mare exiliada es podia comunicar amb els seus veïns. Una olor d'un dia a l'any, aquesta és l'olor de la meva infantesa.

P. Com diríem que és ara el seu nom complet?

R. Oficialment, Sergi Pàmies i Bertran. I en algun racó recòndit del Registre Civil consta que soc fill de Gregorio López Raimundo i que per unes hores em vaig dir Sergio López Pàmies. Però jo ja tenia 20 anys; mantenir aquesta anormalitat en els cognoms em sembla una manera de preservar la cicatriu de la història.