Jeremy Irons: “M’agradaria interpretar Goya”

Potser des del seu personatge interposat de Charles Ryder de la inoblidable adaptació televisiva de Retorn a Brideshead (1981), quan contemplava extasiat la bellesa de la mansió familiar del seu amic Sebastian Flyte, que Jeremy Irons no havia contemplat tanta bellesa artística alhora, fregant la síndrome de Stendhal, com la que li ha proporcionat ser la veu i el privilegiat guia de Pintores y reyes del Prado, un documental cinematogràfic de la italiana Valeria Parisi que l’actor anglès ha presentat a la capital catalana en el marc de la tercera edició del Barcelona Film Festival.

Va acceptar l’encàrrec, amb certa displicència inicial, el protagonista d’El misteri von Bülow. “M’agrada Espanya, tenies tres dies lliures i sonava bé això d’anar pel Prado, però després va ser molt més interessant del que m’havia imaginat: hi havia moltes i molt bones idees d’il·luminació, tot està molt ben trenat, se salta en desordre però amb molta energia d’una sala a l’altra… De fet, va ser vigoritzant”. Amb una americana fosca i un mocador al coll, Irons passeja el seu posat de gentleman privilegiadament per les sales d'un Prado buit que omple amb una veu tan vigorosa com suggeridora, plena de timbres. Havia estat, admet, “dues vegades abans” a la pinacoteca que compleix el seu bicentenari, però ha estat ara quan n'ha captat l'essència. “Hi ha molts llenços, i no tots són igual d’interessants, però els viatges dels reis espanyols a Itàlia, llavors part de l’imperi, és una combinació fantàstica. És com l’Hermitage rus de Caterina la Gran… Reflecteix el gust dels rics; en aquest sentit, és un museu grandiosament eclèctic”.

En un esforç meritori que redueix just a la meitat el temps ja suïcida que va proposar Eugeni d’Ors en el seu brillant Tres horas en el Museo del Prado, desfilen pel documental mig equip directiu del centre i les seves millors peces, intercalats amb sentits testimonis, com el de Marina Saura, filla del pintor, que la portava cada diumenge al centre amb les seves germanes. Irons, es nota, s’hi troba com peix a l’aigua, tocat per l’encanteri de l’art des de ben petit: “A l’internat ens projectaven una vintena de reproduccions de grans mestres de la pintura tipus Manet, Goya, i els dissabtes, pel·lícules clàssiques de tots els temps, de Buster Keaton…”. D’aquí li ve una professió, però també una afició que fa, confessa, que de vegades trobi quadres “dels quals no pot prescindir” i així ha anat conformant una petita col·lecció de llenços que “tendeixen a ser d’entre 1880 i 1930, força romàntics”. Un marxant li va dir una vegada que era “un col·leccionista insòlit: la majoria saben qui va pintar el quadre, però res sobre el llenç ni per què els agrada; a mi em passa sempre a l’inrevés: m’oblido dels noms, però puc dir de cadascun on i per què el vaig comprar. De vegades veig un quadre, el deixo i me’n vaig; després torno al cap d’una setmana, torno a mirar-me’l, penso que és massa car i me’n torno a anar… I al cap de cinc visites és meu, m’he fet amic del quadre”.

La connexió és tal que fins i tot les pintures, diu, li parlen. Va passar no fa gaire, a París, quan va trobar en un mercat un quadre antic d’una dona asseguda, una criada. “Estava cosint; el cap era un treball extraordinari, el cos, no tant; vaig veure de seguida on el penjaria al meu dormitori, pels colors i la llum, i així ho vaig fer; tot perfecte, i de cop, el quadre es va posar a cridar: ‘Treu-me de l’habitació’; el vaig deixar a la mateixa paret de baix, de la sala d’estar… I és on s’ha quedat. La miro i està contenta. És una relació molt personal: era una noia massa modesta per ser a l’habitació”.

Diu l’actor, col·leccionista també de premis (té un Oscar, un Tony i un Emmy), que el quadre que escolliria del Prado seria, “perquè no recordo altres pintors”, Les Menines de Velázquez. “És l’únic quadre en el qual tenim la visió de qui està sent pintat, les dues persones que són al mirall: el que estem veient és el que ells veuen”. I si hagués d’encarnar en la pantalla un pintor, sens dubte, Goya. “M'agradaria interpretar-lo, em fascina; alguna cosa li va passar en els últims anys de la seva vida. Hi ha el nexe amb els amics de l'escola, les seves relacions homosexuals, l'abandonament de la seva família, el satanisme i altres coses extraordinàries que expliquen els seus quadres foscos… M’interessa veure com un home al final de la seva vida pot ser capaç de canviar completament en relació amb ell mateix i amb el seu treball”.

No està d’acord l’actor anglès (Cowes, illa de Wight, 1948) que aquest tipus de documentals estiguin destinats a un públic reduït, uns happy few en un context de menyspreu general per la cultura. “La gent necessita mirar enrere per entendre el món d'avui i la prova és l'èxit de documentals de canals com Discovery Channel, National Geographic…”. Encara l’inquieta menys que sigui pensat per al cinema, on s'estrenarà a Espanya a l'octubre. En aquesta línia, eclèctic, potser perquè ha participat en gairebé una vintena de projectes televisius, no està gaire d'acord amb Steven Spielberg en la seva batalla perquè l’Acadèmia de Hollywood no deixi participar als Oscar pel·lícules i sèries principalment distribuïdes per plataformes de streaming. “Solia pensar que no volia treballar a la televisió perquè un treballa tant per una pel·lícula de tele com per un llargmetratge i després la gent no li dona importància i canvia de canal o salta al futbol mentre passen la pel·li… Però tot això ha canviat amb l’streaming i el vídeo sota demanda, on decideixes què, quan i on veus el film. Spielberg s’equivoca. Un bon treball és un bon treball, es vegi on es vegi”. Però sempre hi haurà cinemes? “Sempre: el cinema comporta veure’l amb altres persones, implica un fet social diferent; crec que és millor, personalment, però jo mateix veig bona part de treballs de cinema a la televisió; vaig al cinema una vegada cada dues setmanes i, en canvi, miro dues altres coses de cinema per televisió a la setmana. Està en mans dels distribuïdors trobar una manera d'omplir els cinemes. Com? Fent que anar-hi sigui una experiència agradable”.

Irons ha acabat la seva participació a Watchmen, que completarà una filmografia de més de mig centenar de títols on hi ha tantes cabanyes (La pantera rosa 2, Assassin’s Creed, La Liga de la Justicia…) com palaus (M. Butterfly, Inseparables…). “Intento combinar aquests projectes a consciència: aquelles pel·lícules et presenten a grans públics que després intentes atreure parcialment pel·lícules més petites; la meva motivació és sempre un paper interessant, una cosa que m'ompli; prefereixo les petites, esclar: no em donen tants diners, però bé, un també es fa gran i intenta treballar menys, per poder fer altres coses, com anar a museus i comprar art”.