Al final, les urnes

En democràcia, hi ha urnes al començament i n’hi ha també al final. Res es pot fer sense urnes. En realitat, hi són sempre. De les urnes surten les institucions representatives i a les urnes es dirimeixen les qüestions que no s’han pogut resoldre en altres instàncies. Les urnes construeixen els mapes dels consensos però també serveixen per ratificar o rebutjar aquests consensos.

Que les urnes siguin sempre necessàries no vol dir que les urnes hagin de resoldre-ho tot. Hi ha querelles que no es resolen a les urnes, com n’hi ha que sorgeixen precisament de les urnes. De les urnes surten lleis i fins i tot constitucions, però no totes les lleis ni totes les constitucions requereixen l’ús permanent de les urnes per elaborar-les i reformar-les.

En els grans conflictes de les societats democràtiques el final arribarà sempre per les urnes. Seran les urnes de les eleccions per a les cambres representatives que registraran un canvi en la correlació de forces amb capacitat de resoldre el conflicte, o seran les difícils urnes d’un referèndum d’últim recurs que serviran per dirimir amb el vot dels ciutadans el que no han pogut dirimir abans les institucions i el joc entre partits.

Quan el conflicte versa sobre el mateix camp de joc i sobre les regles de confrontació entre propostes i idees polítiques, situar les urnes al començament no sol servir per resoldre la dificultat sinó per augmentar-la. El Brexit i la secessió catalana seran els casos que passaran a la història com a models. En lloc de discutir primer sobre el nou estatut que es desitja per a la comunitat política i d’aconseguir després el pacte entre les parts amb capacitat per acordar-lo i sotmetre’l finalment a referèndum, s’ha començat la casa per la teulada i s’ha votat o volgut votar un estatut final que ningú no sap ni com s’aconsegueix ni tan sols si és sostenible com a tal.

En tots dos casos pertany a la saviesa de l’estruç pretendre que el problema no existeix. Al Regne Unit hi havia una forta tendència de l’opinió pública que considerava indesitjable pertànyer a la Unió Europea, de la mateixa manera que a Catalunya n’hi ha un altra que està obstinada a partir peres amb Espanya. Davant de qüestions d’aquest calibre hi pot haver dues actituds probablement extremes: l’agosarada i aventurera de Cameron –i d’Artur Mas– i la tímida i immobilista de Rajoy. Ara hem vist que no val cap de les dues i el més curiós del cas és que tothom coneixia el camí encertat i ningú el va voler agafar. Era el del diàleg polític, el pacte i al final la consulta. Sense límits, és clar que sí, sobretot de temps i de paciència. Però no sobre la independència, concepte enganyós, ideològic, buit, més bandera per atreure incauts que no pas programa per millorar les coses, sinó sobre el nou estatut de convivència. Dins d’Europa i dins d’Espanya.

El Regne Unit, fins i tot si acaba aprovant el pla acordat per May, seguirà pertanyent a Europa: com a mínim en la defensa, probablement en la unió duanera, i segur que en moltíssimes coses més, tot i que haurà perdut pel camí més del que ha guanyat. Catalunya governada per l’independentisme ha aconseguit acumular tots els fracassos sense cap dels avantatges: no tindrà la independència, tindrà dificultats per mantenir el seu actual i extraordinari nivell d’autogovern i de competències, i ja ha pagat un duríssim preu amb la fugida d’empreses, amb el desprestigi de la seva imatge i la del seu capital a Espanya i a Europa i amb la combustió d’una generació política sencera a la pira de la frivolitat política. Sense ni tan sols arribar al referèndum de secessió ja ha obtingut l’efecte que va patir el Quebec amb els dos que va fer, pel que fa a pèrdua de poder, d’influència i de prestigi.

No, al final això no s’acaba amb un referèndum d’autodeterminació. Ni tan sols amb una consulta binària o amb diverses opcions. El punt d’arribada no serà una pregunta per la independència de Catalunya, sigui formulada al conjunt dels ciutadans espanyols, sigui només a una part. L’única cosa que s’entreveu i té sentit és un referèndum de ratificació d’una reforma estatutària o constitucional. Hi pot haver, i segur que hi haurà, unes eleccions en què es dirimiran totes aquestes qüestions. Pot ser fins i tot que valguin ja les generals de diumenge, sumades a les locals i europees del 26 de maig.

Al final i al principi sempre hi ha d’haver urnes, tal com desitgen els ciutadans cada vegada que se’ls pregunta, però no seran les mateixes urnes que desitgen els secessionistes o els aventurers de la ruptura. Urnes per unir i per governar en lloc d’urnes per dividir i desgovernar.