‘Il sindaco’ Maragall

Els capritxos arqueològics del mercat immobiliari romà —cada període té els seus des de fa més de 2.700 anys, no us penseu— van voler que un enamorat del Mediterrani com Pasqual Maragall acabés vivint on començava la via Aurelia. Just aquí, a la via Titta Scarpa, número 2, al costat de l'illa que forma el Tíber a l'altura del Trastevere, va passar un any de la seva vida amb la seva dona Diana i el seu fill Guim. El seu rastre, els records del període que va cimentar el seu salt cap a la Generalitat, romanen entre els carrerons del centre, en el paper groc tacat d'oli de les fritades de cervells i carxofes de l'hostaria Dar Buttero. També en les lectures d'aquells dies, des de Semprún a Thomas Mann passant per Edgar Morin, i en el dietari que va publicar a La Vanguardia anticipant idees que vindrien. Però, sobretot, és fàcil fer revifar el seu record en l'admiració que despertava en la socialdemocràcia italiana, fascinada llavors amb la seva obra a Barcelona i que es va posar dempeus quan va arribar.

Maragall va aterrar a Roma el setembre del 1997, poc després de la Diada d'aquell any. Va passar també un temps breu en un hotel a l’Aventino, just on la via Marmorata obre les portes del Testaccio. Després va viure un temps en un àtic prestat a la Villa Borghese, un espectacle amb vista als jardins del Principe per sobre de les possibilitats estètiques de gairebé qualsevol. Ell havia arribat amb un Ford Escort familiar platejat que va conservar anys després –“el romà” l’anomenava– i amb el qual va recórrer tot el Lazio amb la seva família. Aquells dies explotava el furor dels telefonini al carrer —cap país es va donar un cop al cap tan fort amb la qüestió— i l’Inter de Milà acabava de pispar Ronaldo al Barça. Va passar quan les graderies del calcio encara feien més soroll que les de la política a Itàlia, on un discret Romano Prodi inhalava els últims vapors de finezza que quedaven al Palazzo Chigi.

Roma, en ple prejubileu, somiava encara amb ser una estrella en una moderna constel·lació europea des que havia ajudat a fundar-la. Francesco Rutelli, valor en alça de la socialdemocràcia, la dirigia des de dalt del Campidoglio, just on s'havia signat el Tractat 40 anys enrere. Una ciutat llavors en plena efervescència cultural i urbana, convertida en un malson ingovernable anys més tard (encara que els embussos fossin els mateixos, com el mateix Maragall va patir i va intentar posar-hi ordre ell mateix baixant d'un taxi camí a Fiumicino). Però el cotxe obliga a Roma. I els dimecres conduïa pacientment també a través de la via Ostiense per arribar a les seves classes a la Universitat Roma-Tre: un curs creat especialment per a Maragall que van anomenar Europa Prossima.

El 10 de desembre, el dia que es va estrenar com a professore, l’escoltaven a la primera fila les principals branques de L’Ulivo, l'artefacte electoral que havia començat a funcionar un any abans. No s’ho van perdre el filòsof i llavors alcalde de Venècia, Massimo Cacciari, o el mateix Prodi, que segons explicava a la crònica d'aquell dia Enric González, va haver de fer equilibrismes vaticans per enaltir alhora el seu amic Jordi Pujol i Maragall. També va ser-hi, per descomptat, Rutelli, tan incapaç llavors com avui d'ocultar la seva admiració per “Pasqual”. “És l'alcalde contemporani més gran d’Europa. Així el vaig presentar una vegada en un míting i es va quedar de pedra. Era una barreja entre intel·lectual i administrador, alguna cosa raríssima en la política. A Barcelona va ser capaç d'implicar l'energia de l'alliberament del franquisme en un projecte col·lectiu. No era un líder arrogant, era el cap d'un equip”, assenyala Rutelli al telèfon. Deu anys després, va rebre la trucada del seu amic que li parlava d’Eisenhower, aquesta manera que tenia Maragall d'ironitzar amb la seva malaltia, i sobre com pensava combatre-la.

"La nostra mirada federalista ha estat malmesa per pulsions secessionistes i centralismes burocràtics", considera avui el seu amic i llavors alcalde de Venècia, Massimo Cacciari

Jordi Pujol ja havia consumit la meitat de la seva penúltima legislatura i Maragall, que aquell any li va enviar una felicitació nadalenca des de la seu de la premsa estrangera amb un grup periodistes disbauxats i el mateix Romano Prodi, repetia a tothom que no tenia intenció de provar sort a l'altre costat de la plaça de Sant Jaume. Roma era només una pilota d'oxigen, una càmera hiperbàrica després de 15 anys al capdavant de l'alcaldia de Barcelona. Fins que el va visitar Felipe González per convèncer-lo del contrari, segons ell mateix va explicar en un míting a l’Hospitalet el 2006 juntament amb l'expresident del Govern. Enric Juliana, llavors corresponsal a Roma de La Vanguardia, va dinar i va xerrar algunes vegades amb ell durant aquell curs. “És difícil saber què pensava. Però buscava verificar realment si volia fer el pas. I allò passava per veure si l'hi demanaven i amb quins arguments. Comprovar si es creava un cert desig que fos candidat. Va entendre que la millor manera era desaparèixer un temps”.

El camí, al cap i a la fi, semblava lògic. Els seus amics als ajuntaments d’Itàlia també havien fet passos. Les ciutats eren llavors el millor esquema per regenerar la política nacional, just el que intenta avui una altra vegada tímidament Itàlia. Walter Veltroni, que succeiria tres anys després Rutelli, es convertiria en secretari general del nou artefacte socialdemòcrata al país una dècada després. “Ens vam veure moltes vegades, a Roma i a Espanya. Sempre m'han impressionat dues coses que no són freqüents en nosaltres: la curiositat i la dolçor. Sempre em va semblar que tenia aquesta doble característica que, en el fons, és filla de la mateixa mirada cap a la vida. Ell era curiós per tot el que és nou: cultural, social, polític. Per també molt acollidor, sense aquesta violència de les certeses que lamentablement ens asfixien avui. Era un home més travessat pels dubtes que per les certituds”.

Una manera de projectar el món a les antípodes de la que recorre Europa, com recorda el seu amic Cacciari amb certa amargor. “Va demostrar unes idees molt clares sobre l'exigència d'un veritable federalisme, especialment a escala europea. Un pensament que compartíem els alcaldes dels anys 90 que ha estat traït a tot arreu. Vam ser picats per les pulsions secessionistes i els centralismes burocràtics a la madrilenya i a la romana. L'última vegada que el vaig veure, fa uns deu anys, estava completament desconsolat pel naufragi de les nostres idees, que ha portat el desastre als nostres països, també a la Unió Europea. Van ser derrotades i es va imposar el que veiem avui, començant a Roma”. Una anècdota, i això aquí sempre consola, si un pensa que després de 28 segles aquesta ciutat encara funciona.