El pintor del dolor i la ràbia

Max Beckmann és un pintor que agrada o desplau: no hi ha terme mitjà amb ell. També és veritat que a Espanya és pràcticament desconegut, perquè ja fa més de vint anys de la seva retrospectiva a la Fundació March a Madrid. Per això cal saludar la iniciativa de CaixaForum Barcelona, amb una sola objecció: la mostra procedeix del Museu Thyssen madrileny i a Barcelona han fallat obres de primeríssim nivell, com Retrat de família, Carnaval, La barca o Autoretrat amb corneta. Per què no han viatjat a Barcelona? Perquè en l’organització d’una exposició històrica, els préstecs s’aconsegueixen més fàcilment si la institució que els acull posseeix una col·lecció potent que al seu torn pugui prestar obres. La Caixa, tot i tenir una bona col·lecció d’art contemporani, no té un fons d’obres fonamentals del segle XX. Tampoc la Fundació Miró té els millors mirós, ni el Picasso els millors picassos. I el MNAC no pot prestar, per seguretat i conservació, cap peça fonamental d’art romànic. Barcelona és, en aquest sentit, una ciutat de segona, provinciana, i els seus èxits passats —pel que fa a exposicions històriques— es van deure a la gran professionalitat dels seus comissaris, a la seva experiència i contactes, la qual cosa encara es pot donar puntualment. Però els nostres governants no han donat mitjans per ampliar el patrimoni (no els interessa) i tampoc hi ha previsió que això canviï en el futur.

Dit això, Beckmann va ser sempre un pintor d’èxit, però la seva vida va passar per grans vicissituds i les experiències van marcar per sempre la seva obra: la violència, la brutalitat, la guerra, les conseqüències del desastre econòmic, l’exili. Per això va afirmar que veia la vida com una existència de titelles lliurats a les forces negatives, tot i que també va afirmar que estimava la humanitat, encara que constituís una pila d’egoisme, “amb les seves petiteses i banalitats”. No va voler mai ser englobat en el moviment expressionista per estar en contra dels ismes i creure en la individualitat dels artistes per sobre de tot, però la seva mirada al món era expressionista en la mesura que estava travessada per una forta subjectivitat. Durant anys va ser exemple de la Nova Objectivitat, moviment que rebutjava tot sentimentalisme, tot preconitzant l’objectivitat i la concentració en la plasticitat del quadre.

Dels seus famosos autoretrats (Beckmann tenia un físic potent, un cap quadrat i un cos sòlid), es poden veure Autoretrat com a pallasso (1921) amb el seu espai distorsionat i el braç estès com si mostrés els estigmes de Crist. En les primeres sales, que són cronològiques, destaca també el refinadíssim retrat de la seva dona, Quappi amb suèter rosa (1932-1934), amb una actitud elegant, lleugerament esnob. I les magnífiques sèries de litografies L’infern (1918-1919) i Fira (1921) amb els dibuixos preparatoris d’algunes de les seves obres mestres. A la segona part de l’exposició, el comissari, Tomàs Llorens, ha optat per un criteri temàtic, amb quadres pintats a partir del 1937 fora d’Alemanya, d’on va fugir el mateix dia que els nazis inauguraven la mostra Art degenerat, on hi havia peces de l’artista.

Beckmann tenia al cap la gran ciutat, la vida nocturna amb els seus cabarets, balls i mascarades, com també el record de les brutalitats de la guerra (que va viure com a infermer a la Primera Guerra Mundial), i tot ho va plasmar en quadres en els quals comprimeix els personatges en espais minsos, metàfora de restriccions físiques o psicològiques. Aquests s’amunteguen en habitacions que semblen trontollar o sense aire entre ells, encara que aconsegueixi un ordre compositiu perfecte en quadres tan difícils com Jugadors de rugbi (1929). Alterna erotisme amb paròdia, com a Nit a la ciutat (1929), i sota els potents traços negres que delimiten les seves figures descobrim l’horror de la tortura i del suplici. O bé se’ns s’exhibeixen modernes al·legories, com passa a El trasllat de les esfinxs (símbol del final de la guerra) o a Els Argonautes (1950), que fa al·lusió a la pintura, la poesia i la música.

No us perdeu l’exposició Beckmann: és el pintor de la malenconia, de la ràbia, de tot el dolor del món, i de vegades, de la bellesa de la vida.