Entre la impunitat i la venjança

L'exconsellera i ara candidata de Junts per Catalunya, Laura Borràs, ha situat en el seu punt precís la qüestió que es dirimeix en aquestes eleccions. "Qui busca problemes els troba", ha dit. Es referia a la virulenta acollida dispensada per un grup d'independentistes als estudiants de Societat Civil Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona el 9 d'abril passat. Hi ha territoris on l'independentisme és el que mana i no permet que ningú intenti penetrar-hi sense el seu permís, com han pogut comprovar molts candidats de Ciutadans, del PP i fins i tot socialistes.

La condemna de la violència i de la coacció, quan es fa, cosa que no sempre passa, acostuma a ser merament formal. Perquè no sigui dit. La dura i amarga veritat l'ha enunciat Borràs, encara que tingui l'inconvenient de ser reversible com un mitjó. Cayetana Álvarez de Toledo o Inés Arrimadas esgrimeixen un argument semblant dirigit als polítics presos –han buscat problemes i oi tant que els han trobat—, encara que en el seu cas fonamenten la seva cruel consideració en la legalitat i no en la mera coacció sobre un territori controlat pels CDR.

No és un problema d’independència sinó de convivència, tal com repeteix Pedro Sánchez. I més en concret de convivència democràtica. Una part de la societat catalana no vol conviure amb la resta de la societat espanyola i està fins i tot disposada a expulsar de la seva comunitat nacional els catalans que no s’hi senten identificats. La reacció d'una part important de la societat espanyola davant aquesta actitud secessionista i excloent ha estat igualment secessionista i excloent, tot i que en direcció contrària: qui no s'adhereixi a la seva renascuda idea de comunitat nacional homogènia s'haurà de conformar amb l'exclusió i el desgast de la rebequeria.

La democràcia s'ha quedat sense els seus dos guardabarreres més importants, que són la tolerància i la contenció, conceptes que Steven Levinski i Daniel Ziblatt expliquen en el seu llibre Com moren les democràcies (Ariel). Aquests politòlegs consideren que no n'hi ha prou amb un bon sistema constitucional, sinó que calen unes regles no escrites, que obliguen, primer, a reconèixer l'adversari com un subjecte respectable i digne, i després, a contenir-se en l'ús dels instruments del poder, sobretot quan se’n disposa des del govern.

Entre uns i altres, entre els governs de Madrid i els de Barcelona, s'han carregat les guardabarreres. No hi ha reconeixement de l'altre, com demostra la frase de Borràs; i no hi ha contenció democràtica, com han demostrat tots els partits de govern, a Madrid i a Barcelona –i amb especial delectació per part dels governs d'Artur Mas, de Carles Puigdemont i ara de Quim Torra— en l'ús i abús de les institucions. En el cas de Puigdemont, fins al punt d'intentar un canvi de règim des de dins mateix de les institucions, primer amb la insubmissió parlamentària al Tribunal Constitucional, després amb un referèndum il·legal i finalment amb una proclamació de la república afortunadament inconseqüent.

Sense els guardabarreres, que ja havien saltat molt abans dels fets d'octubre, les institucions constitucionals queden a la intempèrie i disponibles per a l'assalt. Els qui l’han intentat reivindiquen el seu dret a perpetrar-lo. Més en nom de l'autodeterminació dels pobles que de la democràcia derivada del dret a decidir, ja que no tenien ni tan sols la majoria social assimilable al resultat positiu en un referèndum. Amb aquesta idea reclamen la impunitat davant la llei i la innocència dels polítics presos davant el Suprem: no pot ser delicte intentar l'alliberament nacional del país al qual es pertany. Aquest argument genera el contrari, indefectiblement: tot el pes de la llei, sense pietat de cap mena, ha de caure sobre els qui volen destruir el sistema constitucional i la comunitat nacional que l'ha construït.

El cas estrany no és que una divisió d’aquest calibre, reflex d'una fallida tan profunda de la convivència, produeixi una percepció diferent en el conjunt d'Espanya, en què un 64 per cent dels ciutadans rebutja l'indult als polítics presos, mentre que dins de Catalunya el rebutja un 33 per cent. El cas estrany és que algú s'estranyi després de set anys de persistents polítiques divisives que han impregnat la vida catalana fins a límits inimaginables fa ben poc, des dels conceptes polítics —aquest unionisme de tan recent invenció— fins els símbols —les estelades, els llaços grocs—, passant per la insistent instrumentalització dels mitjans de comunicació públics.

Entre la impunitat i la venjança, hi ha la justícia. I després de la justícia, la possibilitat dels indults, que és quan la política ha de recuperar el protagonisme que Rajoy va cedir gairebé del tot als jutges. No volen parlar d'indults ni els qui volen impunitat ni els qui volen venjança. En campanya electoral ho tenen prohibit uns i altres. Per recuperar la convivència democràtica, és a dir, les guardabarreres del sistema constitucional i amb aquestes el sistema constitucional sencer, cal tornar a la tolerància i la contenció. Qui busqui problemes ha de trobar un debat respectuós i uns arguments per arribar a resoldre'ls enlloc de més problemes d'ordre coactiu aplaudits pels energúmens que volen destruir tota convivència i desposseir-nos de la democràcia. L'indult serà llavors el primer signe del retorn al reconeixement mutu i a l'autolimitació que tots hem d’imposar-nos.