Morir per Sant Jordi

Morir per Sant Jordi seria un bon títol per a alguna novel·la publicada amb vista a la diada. L’argument podria partir del final d’una llibretera: l’haurien trobat xafada sota una allau de llibres i caixes per obrir. Hauria dit a la família que arribaria tard, que anaven molt endarrerits (molt!). Tots se’n farien al càrrec. Però aquella decisió seria fatal i la llibreria que estimava com un fill esdevindria l’escenari del seu funest destí. El cos l’hauria descobert un dels dependents de bon matí, en obrir el local. No hi hauria hagut sang. Es veu que de tant bullir-li durant els dies previs al gran esdeveniment, ja no li’n quedava: “Estoy evaporada de cansancio”, hauria declarat en repetides ocasions. Malgrat tot, mantindria el rostre feliç, feliç de trobar-se finada en ambient literari. I tindria els ulls oberts, com si encara volgués descobrir bons títols per prescriure’ls durant l’eternitat.

Però no. L’inspirador títol Morir per Sant Jordi té una lectura molt més lligada a la realitat explicable que a la ficció editable. Una lectura circumstancial, d’efemèride gremial, podríem dir-ne. Mireu: si ens posem el barret dels comptadors, Sant Jordi és el cent tretzè dia de l’any al calendari. En queden 252 més per fer un any complet, 252 dies que un seguit de persones no van poder viure perquè van morir un 23 d’abril dels seus respectius moments en el temps. Per això se celebra el Dia Internacional del Llibre, en commemoració del llegat d’aquelles persones (que resulta que eren persones escriptores).

Així és com cada 23 d’abril celebrem la mort (la vida, la vida!) de Miguel de Cervantes i William Shakespeare. També la d’altres menys coneguts, com Edgar Neville i Inca Garcilaso de la Vega. Hi hem de sumar algun escriptor més nostrat, com és el cas de Josep Pla i Maria Àngels Anglada. Vistes aquestes coses, Morir per Sant Jordi podria ser un test de puresa per als bons escriptors, faltaria poder-los preguntar si tenien gat, que es veu que també s’estila per ser un dels grans.

Finalment, no vull acabar sense recordar un altre final en 23 d’abril, molt més comercial que el de la llibretera. I és que per Sant Jordi fins i tot va morir Sant Jordi! (a Bitínia, diuen, el 303). Un martiri variat: cops de mall, volta i volta sobre graelles roents, claus a les sandàlies, pedrots al cap. El nostre patró també va ser cremat, tallat per la meitat per unes espases giratòries, enverinat —l’ordre no el sé, em sap greu si us interessa—. Dir-vos que va haver-hi karma instantani: just després de tallar-li el cap, els botxins van morir rostits per un foc celestial. Però d’això fa molt de temps. I el temps ho cura tot. Llegim llibres malgrat els títols. Collim roses malgrat les espines.