La legió perduda

La tipologia de les forces intel·lectuals de l’independentisme té contradiccions que van des de la voluntat de creure’s una visió impracticable per al futur de Catalunya fins al propòsit de treure’n profit personal, com ja va succeir amb l’establishment cultural del pujolisme. Els creients patiran més que els altres perquè pressuposen una certa opció moral. Ben al contrari, els oportunistes ja han començat a criticar els punts de partida d’una aventura que ells contribuïren a celebrar encara que tingués components de fracàs. El “No es eso” orteguià sobre la Segona República té una qualitat superior però és comparable amb el cul-de-sac de la massa encefàlica secessionista: si Ortega, en comptes del Delenda est monarchia, hagués contribuït a adaptar-la a les circumstàncies històriques posteriors a la restauració canovista, no li hauria fet falta el “No es eso”. I si els independentistes amb capacitat racional haguessin formulat una reforma que no fos la ruptura, ara no haurien de saltar del tren, sense saber on són. És per això que d’altres confiem en l’andana constitucional.

Ni dels orígens irracionals del catalanisme ni de les formes raonables de la Lliga de Cambó en podem treure generalitats finalistes. És a dir: ni l’emergència rudimentària del catalanisme ni una formulació política amb sentit estratègic garantien un futur lineal. De fet, els partits dinàstics ja havien defensat a Madrid els interessos de Catalunya i també és cert que, ben al contrari de la fe finalista de la ciutat ideal, el lerrouxisme algunes vegades va derrotar la Lliga a l’Ajuntament de Barcelona. Pels volts dels anys trenta, ERC apareix no com un glissement à gauche del catalanisme sinó com un partit prerevolucionari i populista. Per contrast, al segle XXI, Ciutadans ha pogut ser el partit més votat en unes eleccions autonòmiques.

Pel que fa als intel·lectuals, escriptors i semipensionistes que han confiat cegament en el procés, els podríem comparar amb la cèlebre legió perduda romana que va desaparèixer —segons els historiadors— l’any 58 abans de Crist, derrotats pels parts, i reaparegué dues dècades després. Aquella legió vençuda quedà extraviada, migpartida i sense líder. Entre tantes hipòtesis històriques, ens atrau acceptar que aquells legionaris acabaren sent una petita ciutat romana a la gran Xina imperial. On aniran a parar els líders conceptuals de la secessió? Tot és possible, com per exemple que es facin constitucionalistes radicals, d’Herri Batasuna o que, com aquella legió romana perduda, fundin una nova arcàdia a l’altre extrem del món. Recordem que Valentí Almirall va acabar fent-se lerrouxista. Tants anys després, al cap i a la fi, alguns guerrillers estudiantils del maig de 1968 ara pretenen custodiar la virginitat de la Unió Europea.