Els diners de la història

En aquest cas, els diners nazis. Que es podria traslladar entre nosaltres per la correspondència amb els diners de la dictadura i, també, en el que difereix i no passa en el present respecte del franquisme. La notícia és de diumenge passat. La família Reimann, la segona més rica d’Alemanya, amb una fortuna estimada en 33.000 milions d’euros, ha reconegut els llaços amb el nazisme.

Els Reimann han fet públiques aquestes revelacions per dir tot seguit que destinaran deu milions a una organització caritativa, que de moment no han concretat quina serà. Res de nou sota el sol, diguem-ne, Visconti ens ho va mostrar a La caiguda dels déus ja el 1969 i des d’aleshores els historiadors han fet tanta feina i els creadors de tot ordre també. Respecte del passat financer del nacionalsocialisme germànic, gairebé sempre. És cert, hi ha molts relats i investigacions en aquest sentit. Potser perquè estic furonejant en la postguerra europea, el que més em crida l’atenció de la notícia dels Reimann és fins a quin punt en aquest segle el passat truca a les portes. La hipòtesi de resposta que vaig trobant aquí i allà és que el que anomenem història és un relat tan insuficient i interessat que ella mateixa, l’anomenada història, ja no en pot més i està vomitant.

Gairebé tot està tapat, molt tapat. Tant als llocs on les guerres europees del segle passat es van ‘guanyar’ com on es van ‘perdre’. Que tot està més tapat a les terres espanyoles, per descomptat: molt més. Hi ha tant per tapar, en quaranta anys de dictadura. Però això no treu que compartim amb les altres terres europees un silenci sepulcral respecte de les responsabilitats dels diners.

Les responsabilitats dels guanyadors. Els perdedors, aquí, han estat objecte de tota mena de falòrnies. Però aquesta és una altra qüestió. El que vull ara és posar damunt la taula un altre aspecte: quantes velles famílies riques estan disposades entre nosaltres a fer el que han fet els Reimann? Ni que sigui per conservar millor el futur dels seus negocis.

Què han fet els Reimann? Ara diuen que en iniciar aquest segle van decidir aclarir la pròpia història i que el 2014 van encarregar a l’historiador econòmic Paul Erker, de la Universitat de Munic, una investigació completa sobre els llaços dels seus avantpassats amb el règim nazi. Quan el llibre es publiqui l’any que ve, en retran compte de manera exhaustiva.

La notícia prèvia de tot això l’han donada a conèixer al tabloide més escandalós i de més difusió d’Alemanya, el dominical Bild am Sonntag, fundat el 1956 a Berlín. No és precisament un model de premsa de referència seriosa, però sens dubte és un altaveu potentíssim. D’alguna manera concorda amb els negocis de la família, que controla una societat financera, JAB Holding, que posseeix multitud de negocis de productes populars i massius com els anticalcaris Calgon, la cadena de perfumeria i productes cosmètics Coty, el facial Clearasil, el dentifrici Colgate, els preservatius Durex i els jeans Calvin Klein.

El portaveu, confident de la família i president del Consell d’Administració del hòlding, Peter Harf, ha declarat al popular dominical que la família ja no pot defugir el paper dels seus avantpassats immediats en l’auge del nazisme, ja el 1931, dos anys abans de la pujada al poder de Hitler: “Reimann sènior i Reimann júnior eren culpables. Si no fossin morts serien a la presó”. El més gran va morir el 1954, el seu fill el 1984.

Albert Reimann va finançar Hitler des dels inicis, segons constaten cartes i documents comercials i oficials. Aviat s’ho va cobrar. La seva empresa proveiria la Wehrmacht (les forces unificades nazis des del 1935 fins al 1945) i la indústria armamentística fins a arribar a ser declarada pel Reich com a ‘crucial’ per a l’‘esforç de guerra’ el 1941. Dos anys després, el 1943, treballava nit i dia gràcies a 175 treballadors forçats, gairebé tot dones, que van conèixer tota mena d’abusos. No van ser mai recompensades pels Reimann, com marcaven les directrius de la postguerra. Trenta-cinc anys després de la mort de l’últim Reimann implicat en aquestes eficaces caramboles financeres dels diners de la història, la família es planteja “què podem fer ara, volem fer una alguna cosa més [que reconèixer-ho] i donar deu milions d’euros a una organització apropiada”.

Què són 10 milions quan en tens 33.000. Barata surt la cosa, i tant. Barata i neta, com tractada amb Calgon que tot ho desincrusta.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF