El PSC aspira a guanyar, però el seu triomf pot ser estèril

L'independentisme català que va tombar el Govern de Pedro Sánchez amb el seu rebuig als Pressupostos tornarà a ser probablement decisiu per investir el nou president que surti de les urnes el proper 28 d'abril. Els valedors del procés podran inclinar per acció o omissió la balança entre el tripartit de dreta o l'aliança d'esquerra. Encara que les enquestes apuntin al fet que el Partit dels Socialistes (PSC) —soci històric del PSOE— serà el vencedor dels comicis generals a Catalunya, les seves xifres quedaran lluny d'aquells 25 diputats de 47 totals que va aconseguir el 2008 per les quatre circumscripcions catalanes, que amb Andalusia eren el graner del què es nodrien les grans majories socialistes al Congrés. La dispersió del vot entre sis forces polítiques va camí de facilitar l'etern empat entre blocs.

La victòria socialista a Catalunya pot perdre lluentor si el PSOE no aconsegueix construir una majoria amb Units Podem i el PNB, els seus aliats més fiables, assegura un dirigent del PSC. Les dues últimes conteses electorals generals les va guanyar En Comú Podem, que va obtenir 12 actes el 2016, enfront de les 9 d'ERC, les 8 de Convergència, les 7 del PSC, les 6 del PP o les 5 de Ciutadans. Ara, no obstant això, la marca que lidera Ada Colau es troba en hores baixes. La seva indefinició en el tema nacional català —entre l'independentisme i el federalisme— ha acabat per devorar-la i ha provocat fugides de dirigents, com el comunista Joan Josep Nuet a Esquerra Republicana. La decisió que el cap de llista sigui Jaume Asens, home de confiança de Pablo Iglesias i d'Ada Colau i proper a l'independentisme, pot provocar un transvasament de vots cap al PSC que contribueixi a la victòria de la formació de Miquel Iceta.

Más información

Els Pressupostos fan augmentar la fractura de l’independentisme català

El PDeCAT aposta per diputats antidiàleg en la seva llista per a Madrid

L’hora dels traïdors

La cap de llista socialista, Meritxell Batet, ministra de Política Territorial, ofereix un perfil dialogant i moderat —el PSC no es perd en gesticulacions com proposar l'aplicació del 155 a perpetuïtat— que pot atreure vot des de l'esquerra federalista al centre-dreta exconvergent. Però per primers llocs que obtingui el PSC, els socialistes precisen un Podem fort per reeditar un pacte d'esquerres a Espanya. Tret que el PSOE tracti de ressuscitar un acord amb Ciutadans, que ja ha dit que mai pactarà amb Sánchez. Però en política, recordava el comte de Romanones, un mai de la vida és un fins demà.

En una Catalunya amb els comuns a la baixa i els socialistes a l'alça, queda per aclarir qui es farà amb l'hegemonia en el pol independentista i, amb menys misteri, en la dreta espanyola. El gran reclam que presenta el sobiranisme que encarnen Esquerra i Junts per Catalunya són els líders independentistes presos. I aquí es planteja una clara competició. ERC presenta Oriol Junqueras. Els exconvergents han optat per l'exlíder de l'Assemblea Nacional Catalana Jordi Sànchez i els exconsellers Jordi Turull i Josep Rull, tots ells empresonats. Perquè no quedi cap dubte que els candidats postconvergents han estat col·locats seguint els designis de Carles Puigdemont, l'expresident ha volgut deixar la seva petjada indeleble situant el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, com a cap de llista de Girona i, per al Senat, Josep Maria Matamala, l'empresari i amic que contribueix al seu sosteniment financer. Una gesticulació que des del sobiranisme alguns qualifiquen de “neroniana”. Amb aquestes llistes de xoc, Puigdemont pretén evitar que ERC sigui la força independentista més votada, objectiu que va aconseguir en les últimes eleccions autonòmiques del 21 de desembre del 2017.

Davant d'una eventual investidura de Pedro Sánchez, és probable que Esquerra fos menys avara que Junts per Catalunya a l'hora de donar els seus vots al candidat socialista. La vella Convergència s'ha desfet dels seus diputats més dialogants, que d'aquesta manera han pagat el tribut a Puigdemont per haver investit president Pedro Sánchez. Per Junts per Catalunya, qualsevol negociació que no porti al frontispici el dret d'autodeterminació no ha de tenir lloc, la qual cosa en la pràctica equival al bloqueig polític. Esquerra, de moment, és esclava de no aparèixer com a traïdora, la qual cosa la porta a fer seguidisme de Puigdemont. Com a guinda independentista, un sector de la CUP, Poble Lliure, està disposat a concórrer a aquestes eleccions, la qual cosa pot afeblir les formacions majoritàries.

Si l'hegemonia en l'independentisme està en discussió, en l'altre pol retroalimentat pel procés es dona per segur que s'imposarà Ciutadans. L'aposta del PP per Cayetana Álvarez de Toledo és una opa hostil en tota regla a Ciutadans, vencedora de les últimes eleccions autonòmiques el 2017 però sisena força política —per darrere dels populars— en les passades generals. El PP s'ha descarat jugant la carta anticatalanista a la manera que ho va fer en el seu moment la formació d'Albert Rivera. Si els populars havien participat històricament en els consensos lingüístics a Catalunya, ara han decidit prendre els rumbs de la confrontació.

La designació d'Álvarez de Toledo per enfrontar-se a Inés Arrimadas és una aposta forta que pot acabar en estrepitós fracàs si els electors prefereixen l'original a la còpia. En tot cas, està per veure si Ciutadans aconsegueix donar també a Catalunya aquest gran salt que les enquestes li pronostiquen en les eleccions generals. Vox, finalment, ha recollit l'herència de la xenòfoba Plataforma per Catalunya, i les enquestes li donen en aquesta comunitat un paper testimonial encara que podrien obtenir un diputat.