_
_
_
_
Crítica | Peret, jo soc la rumba
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

L’home que va fer el que va voler

Peret va viure amb una rotunda espontaneïtat i sense por de res, ni per riure’s de si mateix ni per experimentar amb la música ni per cantar temes amb lletres extravagants

Javier Ocaña
Imatge del documental 'Peret, jo soc la rumba'.
Imatge del documental 'Peret, jo soc la rumba'.

Un meravellós gag còmic de tall surrealista al costat del duo Tip i Coll, emès a la Televisió Espanyola del 1976, bé podria exercir de paradigma de la figura de Peret: un tipus del poble i per al poble, fent el que li donava la gana, amb una rotunda espontaneïtat i sense por de res, ni per riure’s de si mateix ni per experimentar amb la música ni per cantar temes amb lletres inigualables en la seva extravagància.

PERET, JO SOC LA RUMBA

Adreça: Paloma Zapata.

Gènere: documental musical. Espanya, 2018.

Durada: 90 minuts.

Peret, yo soy la rumba, estimable documental de Paloma Zapata, el cala bé. Pedro Pubill Calaf, com s’anomenava, va ser tota la seva vida un penques amb talent. Un “gitanet modern i de capital” fet a si mateix, un “espabilao” que va saber bussejar a contracorrent en l’abisme entre rics i pobres, amb una capacitat suprema per captar per on respiraven els altres. I Zapata el retrata amb l’ajuda de la seva família, de converses filmades especialment per a la pel·lícula, anàlisis musicals i entrevistes, acompanyades d’un ingent material d’arxiu ben ordenat (de premsa, fotogràfic, actuacions en viu i per a la televisió), i de suports puntuals en reconstruccions dramàtiques curtes i subtils, amb les quals la directora surt ben parada malgrat el perill sempitern del seu exercici.

La veu de l’home dels tres idiomes ­—caló, català i espanyol—, en els quals tots va cantar les seves rumbes socials, i que per desgràcia va desaparèixer dels seus papers més importants en cinema (El taxi de los conflictos, A mí las mujeres ni fu ni fa, El mesón del gitano...), per culpa d’aquells doblatges desoladors posteriors, tan característics de l’època, és la veu d’algú que sabia el que es feia. En tots els sentits. En el musical, amb aquesta influència de Pérez Prado i el seu mambo, amb el secret dels dos palmers i el seu compàs i força molt especials. I en el terreny personal, amb un do de gents apte per a tots els públics, i sense amagar res malgrat els seus inicis com a venedor-estafador.

Potser es troba a faltar una anàlisi més àmplia i més profunda de la seva deriva religiosa evangelista (“¡Tuve una visión!”), sobretot amb la família, un gir vital tan interessant vist des de fora com superficial dins del documental. Però, en general, el treball de Zapata és molt digne. I la icona de l’home que no va morir mai, que estava de gresca, absolutament recognoscible. Com en el gag amb Tip i Coll.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Javier Ocaña
Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_