L’home que va fer el que va voler

Un meravellós gag còmic de tall surrealista al costat del duo Tip i Coll, emès a la Televisió Espanyola del 1976, bé podria exercir de paradigma de la figura de Peret: un tipus del poble i per al poble, fent el que li donava la gana, amb una rotunda espontaneïtat i sense por de res, ni per riure’s de si mateix ni per experimentar amb la música ni per cantar temes amb lletres inigualables en la seva extravagància.

Peret, yo soy la rumba, estimable documental de Paloma Zapata, el cala bé. Pedro Pubill Calaf, com s’anomenava, va ser tota la seva vida un penques amb talent. Un “gitanet modern i de capital” fet a si mateix, un “espabilao” que va saber bussejar a contracorrent en l’abisme entre rics i pobres, amb una capacitat suprema per captar per on respiraven els altres. I Zapata el retrata amb l’ajuda de la seva família, de converses filmades especialment per a la pel·lícula, anàlisis musicals i entrevistes, acompanyades d’un ingent material d’arxiu ben ordenat (de premsa, fotogràfic, actuacions en viu i per a la televisió), i de suports puntuals en reconstruccions dramàtiques curtes i subtils, amb les quals la directora surt ben parada malgrat el perill sempitern del seu exercici.

La veu de l’home dels tres idiomes ­—caló, català i espanyol—, en els quals tots va cantar les seves rumbes socials, i que per desgràcia va desaparèixer dels seus papers més importants en cinema (El taxi de los conflictos, A mí las mujeres ni fu ni fa, El mesón del gitano...), per culpa d’aquells doblatges desoladors posteriors, tan característics de l’època, és la veu d’algú que sabia el que es feia. En tots els sentits. En el musical, amb aquesta influència de Pérez Prado i el seu mambo, amb el secret dels dos palmers i el seu compàs i força molt especials. I en el terreny personal, amb un do de gents apte per a tots els públics, i sense amagar res malgrat els seus inicis com a venedor-estafador.

Potser es troba a faltar una anàlisi més àmplia i més profunda de la seva deriva religiosa evangelista (“¡Tuve una visión!”), sobretot amb la família, un gir vital tan interessant vist des de fora com superficial dins del documental. Però, en general, el treball de Zapata és molt digne. I la icona de l’home que no va morir mai, que estava de gresca, absolutament recognoscible. Com en el gag amb Tip i Coll.