Peret, més enllà de la rumba

Per a ell, la música era una afició. Cantava i tocava la guitarra a casa, amb la família i els amics i compares gitanos al bar El Salchichón, al Raval barceloní, sense tenir ni la més remota idea que anys després es convertiria en el rei de la rumba catalana. Peret, Pere Pubill Calaf (Mataró 1935, Barcelona 2014), com un manter d’avui dia, més d’una vegada va haver de sortir corrent quan venia de tot al carrer, a Barcelona, a Palma de Mallorca o l’Argentina, si apareixia la policia. Es va criar i va créixer dins dels costums gitanos, amb els quals va conviure no sense tensions, perquè la seva vida, durant dècades, va estar entre dues aigües. Ell se sentia gitano, però vivia en un món, en bona mesura, paio. El documental Peret, yo soy la rumbatraça un recorregut sobre la vida del genial artista català i compositor de rumbes mundialment ballades i, de passada, reivindica la paternitat de la rumba catalana i el seu famós ventilador. Un retrat personal i íntim, realitzat per Paloma Zapata, que s’estrena demà en una vintena de sales de cinema d’Espanya, i que ha comptat amb la complicitat de la família de Peret, que en els últims anys ja donava voltes a la idea de fer un documental sobre la rumba. “A mi m’ho va explicar quan ja estava malalt, havia recopilat material entrevistant gitanos de l’època. Ho va fer amb mitjans casolans. Quan va morir vaig pensar que tenia raó, encara que aquest material no era l’adequat”, explica Santa Pubill, neta de Peret i impulsora del projecte.

Más información

La nit en què la rumba es va presentar al món

Mor als 79 anys el cantant Peret, pare de la rumba catalana

Peret va morir el 27 d’agost de 2014 i va gravar la seva última cançó, Maruzzella —una versió de la italiana de Renato Carosone— deu dies abans de morir d’un càncer fulminant. Aquesta va ser l’última de les 300 cançons que va compondre o versionar al llarg de la seva vida, també per a altres cantants i grups, en una cursa que es va iniciar en un concurs al qual es va presentar amb 12 anys al teatre Tívoli de Barcelona, acompanyat de la seva cosina, amb el nom artístic dels Germans Montenegro. Llavors ja vivia al barri del Raval de Barcelona, al carrer dels Salvador, on van anar a parar moltes famílies gitanes.

La de Peret va arribar de Mataró després que el seu pare tornés de la Guerra Civil: “Va néixer al barri de barraques Los Corrales. Ens explicava que era horrible, gana, fred, fang, misèria”, explica Santa, una de les confidents de l’extensa família de dones que va envoltar sempre Peret: la mare, les ties, la dona, la filla, les cosines, les netes... i moltes més dones.

El documental recorre a recreacions d’alguns episodis de la vida del cantant, un recurs en el qual el narrador és l’humorista Andreu Buenafuente. Una d’aquestes recreacions és el bombardeig de 1938 en el qual Peret —un nen de tres anys—, la seva àvia i dos de les seves ties van resultar ferits lleus: “I deien que tranquils, que eren dels nostres, des de llavors sempre m’ha fet por aquesta expressió”.

Peret va deixar ben aviat l’escola i amb prou feines sabia llegir els rètols “perquè l’àvia deia que a l’escola li omplirien el cap d’idees rares”, explica la seva filla, Rosita, al documental que ha comptat amb la col·laboració de TVE i de la televisió catalana. De criatura va vendre als mercats ambulants, al carrer i porta a porta: “La veritat és que explicava que no li agradava vendre perquè havia d’enganyar”, apunta a la cinta la seva neboda paia Cèlia Sànchez-Mústich, autora de les memòries del cantant Peret, l’ànima d’un poble. Fins i tot es va fer passar per italià per tenir més ganxo a Palma.

Entre viatge i viatge —també va anar a l’Argentina i sempre en companyia de les dones del clan— recalava al seu barri, al Raval, al carrer de la Cera i el cinema Padró, on Televisió Espanyola va gravar el 1974 A su aire, amb un Peret que va compartir escenari amb la família i els amics. “Va ser com una perla a l’arxiu de TVE, ha estat molt important per al documental. Un concert autèntic entre els enregistraments de plató amb Valerio Lazarov amb so en playback”, comenta la directora de Peret, yo soy la rumba. Va conèixer l’artista el 2009 en el rodatge del videoclip de la cançó El muerto vivo. Zapata apunta que li va interessar el personatge i també explicar l’origen d’un gènere musical, el de la rumba catalana, que va néixer al carrer. Ho diu després d’haver-se amarat de la lectura de Peret. Biografía íntima de la rumba catalana, de Juan Puchades.

Un Peret al qual li agradaven, i molt, les dones, fossin gitanes o paies. Se’n va anar a viure amb una paia, Lola, a València. Una relació que es va tallar en sec perquè la seva mare, Rosita, va simular una greu malaltia per fer-li jurar que es casaria amb una gitana. Ho va jurar i es va casar, als 22 anys, amb Santa, que es va sumar a l’àmplia família que vivia al piset del Raval.

A la fi dels anys cinquanta va gravar el seu primer senzill, Patio flamenco, amb dos temes, Lola i Recuerda. En aquesta mateixa època, Peret s’enganxa al fenomen del turisme i se’n va al tablao Los Claveles de Calella de Mar. Cantava, sí, però també jugava a cartes i guanyava molts diners. Una habilitat en el joc que va aprendre, va reconèixer el mateix Peret, gràcies a unes prostitutes de Palma que s’entretenien amb les cartes entre client i client. “El meu avi era faldiller, això no ho va amagar mai, i la meva àvia ho va entendre així i ho va acceptar com si el seu amor estigués per sobre de la fidelitat. Ella era una dona gitana molt tradicional, es volia quedar a casa amb la família. Però que al meu avi li agradessin les dones no vol dir que fos masclista. Més aviat tot el contrari, sobretot dins dels costums dels gitanos. La veritat és que ell va aprendre molt i va intentar influir i instruir dins la seva comunitat. Sempre ens va animar que estudiéssim i fóssim independents”, comenta Santa.

De Los Claveles va saltar a Madrid, al tablao El Duende, de Pastora Imperio i Gitanillo de Triana. Va ser llavors quan va començar a ser conegut en el món dels artistes: “És en aquest moment quan s’encunya el terme rumba catalana, deien que hi havia un grup de gitanos catalans que feien una rumba diferent”, explica Petitet al documental, un altre artista de la rumba, fill d’El Huesos, un dels palmeros de Peret. El mateix Peret havia sostingut en nombroses entrevistes que la rumba catalana era la barreja del rock d’Elvis i de ritmes caribenys, especialment del cubà Pérez Prado.

“Jo no soc cap rei de res, però sí que he creat un gènere de rumba, la catalana”, mantenia Peret quan va sorgir el debat de l’origen de la rumba catalana: “Això el va amargar força i va coincidir amb el seu retir espiritual, quan sabien que no diria res”, afegeix Santa. Però abans d’aquest retir —“he vist una llum”, resumia el mateix artista el 1982—, Peret es va fer mundialment famós. Les discoteques i els tablaos a finals dels cinquanta i els seixanta tancaven les nits amb les rumbes de Peret i els seus gitanos, els seus inseparables palmeros Toni i El Huesos. La noche del Hawaiano (1963) va ser un dels seus primers títols d’èxit amb una actuació genuïna que es veu en el documental, que reflecteix altres hits gloriosos de Peret, com Mataron al gitano Antón (1968) o Una lágrima —amb una versió en italià memorable—. Va començar així a portar la seva rumba per ciutats espanyoles i d’Europa, primer, per fer el salt a Amèrica.

Gires i més gires amb un públic paio que es rendia al ritme de la música i al duende que tenia Peret als escenaris. Borriquito como tú (la cançó és de 1968, encara que la data de llançament va ser el 1971) va sorgir després d’una nit de festa, amb Peret al volant rient-se d’ell mateix i dels que volen aparentar més del que són. Anava de bolo en bolo quan un directiu de Televisió Espanyola li va dir que havia de representar Espanya a Eurovisió —“ja que no has fet el servei militar, estàs en deute”, més o menys l’hi van comminar—, a la qual cosa ell es va oposar: “No em venia gens de gust”, va arribar a reconèixer el 1974. Va ser amb Canta y sé feliz i va quedar novè. “I amb molts problemes, perquè el van amenaçar i fins i tot la família va arribar a tenir escorta policial”, diu la seva neta. “A Peret li van donar un permís d’armes especial i en aquells temps duia revòlver”, concreta Jorge Ragna, qui va ser manager-tour de l’artista català uns anys després. Unes amenaces que es van situar a l’extrema esquerra en un moment en què l’Espanya de Franco ordenava l’execució de l’anarquista Salvador Puig Antich. La fama el va portar a ser protagonista de pel·lícules molt identificatives del tardofranquisme, com Amor a todo gas (Ramón Torrado, 1968).

“Explicava que va començar a cansar-se de tanta gira i tants concerts”, relata la directora del documental, que es recolza en un esdeveniment familiar: el casament d’Amy, la besneta de Peret, per travar la història del seu projecte. Saboreando va ser una de les seves rumbes estrella de finals dels setanta, quan la família Pubill ja havia deixat enrere el pis del carrer dels Salvador. Primer van anar a un de l’Eixample, i ja amb una situació financera més folgada van comprar-ne un altre a la zona alta de Barcelona, a Tenor Viñas, i una finca a Mataró, on es va instal·lar tota la família —un regne de dones— i on Peret jugava a frontó.

“En qualsevol cas, Peret va tenir vista i, en un moment en què corria cert perill que se’l pogués encasellar amb una època passada, es va retirar”, opina Ragna, també entrevistat al documental. El 1982, Peret es converteix en el “germà Pere”, de l’Església Evangèlica de Filadèlfia. Precisament una de les seves rumbes religioses va ser el germen d’un dels seus èxits més rodons: Gitana hechicera. No li sortia a Peret la música que buscava quan li van fer l’encàrrec del tema per a la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona i es va acordar de la tornada d’un dels seus temes d’església: “Jesucristo es poderoso, Jesucristo tiene poder”. Va canviar Jesucrist per Barcelona i la lletra de la rumba ja va sortir sola.

Peret va acabar desenganyat de l’església —la va qualificar de secta— i la va deixar al mateix temps que començava a compondre temes per a altres, com Chipén o Els Amaya. “Cada vegada que agafava un taxi em deien el mateix, que tornés a cantar”, explicava en una entrevista a Justo Molinero. I va tornar al centre de la Barcelona preolímpica amb més rumbes, com No se pue aguantar (1991). Els concerts es van succeir i les gires també. Ragna, el mànager que va acompanyar Peret en 30 concerts de 2008 a 2014, destaca de l’artista la serietat en els seus compromisos i la disciplina que tenia: “Podia sortir de Benidorm d’un concert per la nit i conduir fins a Lugo perquè tenia una altra actuació l’endemà. Es prenia la professió molt seriosament”. Explica que era molt intel·ligent i que tenia una capacitat musical extraordinària: “En els seus primers anys va fer moltes adaptacions musicals de temes del Carib. Per exemple, el seu Mataron al gitano Antón era una adaptació de Mataron al negro Bembón d’Ismael Rivera. I també va adaptar al seu ritme de rumba altres cançons d’autors caribenys, com Pérez Prado o Rolando Laserie i es va preocupar de posar els drets d’ells”.

Ragna, que definia Peret com un home ben informat, explica que els polítics no li agradaven gens perquè enganyaven: “Va dir tenir-ho clar des que Adolfo Suárez va dir allò de puc prometre i prometo”. Malgrat aquest desinterès polític, Peret es va apuntar al Concert per la Llibertat que va organitzar Òmnium el 2013 al Camp Nou: “Llavors el van titllar d’independentista i això no és veritat. El meu avi defensava les llibertats, i per a ell el dret a decidir era una d’elles”, postil·la Santa. Per a l’ocasió, Peret va tornar a donar un gir a Gitana hechicera i “Barcelona poderosa” es va convertir en “Catalunya poderosa”.

El seu net, el també músic i guitarrista Dani Pubill, que va assumir la direcció musical de Peret els últims onze anys, explica que el seu avi estava cansat de tant viatge i que va rebutjar moltes ofertes, com ara una gira per Japó el 2012: “Del que sí que tenia ganes era de fer més cançons i tornar una mica a l’origen de tot, a quan la música era, com deia, una afició. Quan va saber el diagnòstic i que li quedava poc temps de vida, em va dir que volia gravar un disc, i així ho vaig fer amb una base i la seva veu”. Des del respecte va ser el disc pòstum de Peret, que, poc abans de morir, quan ja estava entre metges i hospitals, va pujar al que va ser el seu últim escenari, a Valls: “M’han dit que havia de cancel·lar. Però soc aquí”.