Oques Grasses: “O t’adaptes o t’encalles”

O ningú no et fa cas o te’n fan tant que no et pots parar a pensar. Són les dues sortides més comunes entre els joves que comencen a fer música. A Oques Grasses els ha passat el que és inusual, el segon, i ara editen el quart disc, el primer que han pogut pensar, el primer que no han gravat en paral·lel a una gira i el primer en el qual s’obren a estils més enllà de la fusió de reggae i pop ballable que els ha caracteritzat com a grup festiu. Fins i tot en el seu nou disc, Fans del sol, tenen alguna cançó, com Bancals, amb bolla d’himne generacional i una tornada molt explícita: a qui no li ve de gust engegar-ho tot a la merda, qui no està fart de gairebé tot?, es pregunta en Josep Montero, antic electricista i avui compositor i lletrista de la banda. Després de presentar el disc en una gira per França, Bèlgica i Itàlia, actuaran el dia 30 de març al Pont de Pedra de Girona i el 6 d’abril a la Telecogresca de Barcelona.

En Josep té 33 anys, la mateixa edat del baixista Guillem Realp, que l’acompanya en la promoció del disc: “No som ni vells ni joves, com a generació estem al mig. La crisi ens va agafar entrant al mercat laboral, i la nostra forma de vida i les consideracions de parella s’assemblaven més a les pròpies de la generació anterior. En certa manera hem hagut de revisar els nostres comportaments de tota la vida per adaptar-los a un nou entorn econòmic i ideològic”, diu en Josep. Deu ser per això que les lletres d’Oques Grasses tenen un elevat contingut social que inclou qüestions com la perspectiva de gènere o les esperances sobre un demà més just, però sempre sense pontificar.

Malgrat que pertanyen a una espècie de generació frontissa, el que ja porten els components d’Oques Grasses en el seu ADN és l’acceptació de l’inacceptable per a generacions anteriors, la incertesa: “No tenim ni idea de què estarem fent als 40, no ens inquieta el demà, la vida actual és així, o t’adaptes o t’encalles”, creu en Guillem, pensament que en Josep amplia: “La incertesa m’agrada molt. Jo feia d’electricista en una època en què si no treballaves eres un gandul. La crisi va enviar a l’atur molta gent i a partir d’aquest punt el concepte de feina i d’estabilitat va canviar. A mi la crisi em va anar bé, em va obligar a replantejar-me el que feia, a saber si volia continuar així. Tenia uns 26 anys”, recorda.

Amb aquests antecedents i considerant que aquesta vegada el grup ha pogut pensar quin disc volia fer, no és estrany que Oques Grases hagin apostat per l’evolució, pel canvi: “És la nostra obligació apostar per coses noves, nous sons com les bases electròniques, els sons africans, la música llatina, el bogaloo i altres mètriques. Fins ara fèiem les coses atropelladament, i no ens podem queixar, ens ha anat molt bé i ens hem permès el luxe d’estar un any pensant en música”, afirma en Guillem. Si en els ambients de música festiva juvenil hi ha un anatema és l’electrònica, i Oques la utilitzen, i si hi ha una fília en aquesta generació són les xarxes socials, criticades pel grup a Més likes: “És un tema que em preocupa, ja amb el Facebook i ara amb Instagram és més heavy. Cada persona és una empresa, té l’Instagram per representar-se, i aquestes empreses són estimades o contractades segons els seus likes. L’amor i les relacions d’aquest tipus només aïllen, l’amor ja no és estar amb persones, sinó davant una pantalla. I crec que els joves cada vegada se senten menys gratificats amb aquest amor”, apunta en Josep, un lletrista singular que escriu textos molt llargs en els quals amb prou feines hi ha repeticions: “És curiós, jo, que en la meva vida he acabat de llegir un llibre”. Ho afirma l’autor de frases com “la pau dels cargols és la nova religió”. Els temps han canviant.