Cayetana Álvarez de Toledo, la dreta il·lustrada i amb garrot

Pablo Casado ha apel·lat a “la reconquesta d’Espanya” i, en aquesta croada, Cayetana Álvarez de Toledo és una figura idònia. Álvarez de Toledo (Madrid, 1974) torna a un Partit Popular desacomplexat en la vessant nacional i en la reaccionària, i hi torna com a cap de llista per Barcelona, com a esperança blanca per salvar els pocs actius que li queden al partit a Catalunya.

Álvarez de Toledo és historiadora —doctorada a la Universitat d’Oxford i tutelada per l’hispanista John Elliott—, ha estat redactora i columnista del diari El Mundo, és aristòcrata —marquesa de Casa Fuerte— i esgrimeix un liberalisme de dretes amb una gran habilitat intel·lectual. Però sobretot, Álvarez de Toledo és molt espanyola: va créixer i es va educar entre Argentina i Anglaterra —la mare és argentina i, de la seva joventut a Buenos Aires, conserva un accent que li imprimeix personalitat—, fins l’any 2000, quan va tornar a Madrid perquè “vaig decidir ser espanyola”, segons va explicar a El Mundo —va obtenir la nacionalitat espanyola el 2007—.

Álvarez de Toledo va ser diputada del PP entre el 2008 i el 2015, tot i que va acabar partint peres amb Mariano Rajoy perquè el considerava tou, entre altres qüestions, amb l’independentisme. Álvarez de Toledo va créixer políticament sota l’ombra del postaznarisme. Va deixar el periodisme el 2006 per fitxar com a directora de gabinet d’Ángel Acebes, que llavors era el secretari general dels populars. Ha estat un pes fort de la Fundació FAES de José María Aznar, de la qual va ser directora de l’àrea internacional.

Álvarez de Toledo no resideix a la província de Barcelona —ho fa a Madrid—, tot i que és una assídua de Barcelona i hi ha tingut vincles familiars —el seu exmarit és l’empresari Joaquim Güell—. Serà difícil que la sobtada candidata es mogui còmodament en el debat sobre les necessitats més mundanes de la demarcació que vol representar: és un enigma què pot saber sobre negociacions com la xarxa de rodalies, o de carreteres, entre d’altres assumptes. Tot indica que per frenar la seva rival directa, Inés Arrimadas, l’arena del nacionalisme serà el principal pilar de la seva campanya, un assumpte en què sí que hi ha invertit temps, escrits i visites a Barcelona durant els anys del procés. Va ser fundadora de l’entitat constitucionalista Libres e Iguales, en què va comptar amb amics catalans com Albert Boadella o Arcadi Espada.

Álvarez de Toledo es va defensar aquest dissabte de les crítiques per ser candidata de Barcelona sense ser catalana: “Aquest és un gest d’impugnació del projecte nacionalista que consisteix a convertir els nostres conciutadans en estrangers. Com més vegades diguin que jo no tinc dret a presentar-me per Barcelona, més exposen la cara bruta del seu projecte, la xenofòbia, el segregacionisme, el racisme”.

Álvarez de Toledo s’ha desfet en elogis amb el nou president del PP català, Alejandro Fernández: “Des de la trista defenestració d’Alejo Vidal-Quadras, fa 22 anys, el PP no havia tingut un líder a l’altura de Catalunya”, escrivia la candidata el novembre passat. Álvarez de Toledo va assegurar que Fernández entén bé què ha de ser el PP català: “És conscient que els seus electors no són precisament pròcers terceristes del Cercle d’Economia. Brillant a la tribuna. Amb gruix intel·lectual, sentit estratègic i domini de la ironia. Autònom dels germans Fernández Díaz fins a estar disposat a jubilar-los. Un president immune al cumbaià de les corruptes sirenes catalanistes”.

Liberal de dretes, Álvarez de Toledo no va dubtar l’any passat a definir les vagues feministes del 8M com “un disbarat”: “No som part d’un col·lectiu homogeni, no naixem víctimes. No vull que em victimitzin, ni que parlin en nom meu”. Va causar furor a les xarxes, convertint-se en meme, les crítiques que va publicar el 2016 a Twitter contra l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, pels vestits dels Reis d’Orient a la cavalcada de la capital espanyola: “La meva filla de 6 anys: «Mamà, el vestit de Gaspar no és de veritat». No t’ho perdonaré mai, Manuela Carmena. Mai”.

Arran d’un premi, Álvarez de Toledo va escriure el 2017 un discurs que és una síntesi del seu pensament sobre el conflicte català: “La gran estafa nacionalista no hauria estat possible sense la complicitat activa d’una societat disposada a ser estafada”. Aquell discurs criticava a “equidistants”, a PSOE i a PP per ser tolerants amb el nacionalisme català durant massa dècades, i va defensar que el que és políticament correcte ha de ser combatut: “No pot haver política quan la veritat —per aspra i crua que sigui— quedi proscrita del debat. Quan es prohibeix afirmar, per exemple, que és profundament injust que, pel mateix delicte, un home pagui més que una dona. O que l’islam no és una religió de pau. O que l’Estat fa molt bé d’impedir, fins i tot per la força, que una pobra velleta voti en un referèndum il·legal”.