“Ara som masclistes per comoditat”

Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau, tres actrius, cantants i fans incondicionals de la Núria Feliu (d’aquí els ve el nom del grup i del seu primer espectacle, el 2015: The Feliuettes) parlen del seu dia a dia. És l’estiu passat, i són a París, on representen Hop!era, amb Jordi Purtí i Toni Albà. I quan tres dones (o tres homes... tres persones, vaja) xerren de l’actualitat, el tema cau, inexorablement, cap a una qüestió concreta, el feminisme: que si la Manada, que si això de ser mares, que si la copa menstrual, que si el porno femení, que si la feina a casa, que si els nens… “Vam decidir llavors que el proper espectacle que faríem hauria de parlar d’aquestes coses nostres”, diu la Laura Pau, una de les tres intèrprets i autores d’Akelarre. Dones que fumen i canten, un cabaret ‘gamberro’, feminista, crític i divertidíssim que s’ha estrenat al Maldà aquest dimecres i que estarà en cartell fins al 13 d’abril.

Les tres protagonistes, acompanyades pel també autor Gerard Sesé al piano, converteixen la coqueta sala del carrer del Pi en aquest cabaret original, irreverent i satíric. Ve a ser una successió de cançons, de textos i coreografies d’una hora i mitja, gairebé, que plasmen anècdotes viscudes i compartides per les actrius o experiències vitals i universals. És una creació col·lectiva: "Vam fer una mena de carta als Reis, demanant una directora, una sèrie d'autors, de compositors...", diu la Laura. Es devien haver portat bé, perquè els Mags d'Orient no les van obsequiar precisament carbó: rere d'Akelarre trobem noms com el de Míriam Escurriola, que dirigeix l'espactacle, o els de Cristina Clemente, Xavi Morató,  Mireia Giró o Clàudia Cedó, que firmen el llibret, o els d'Ariadmna Cabiró, Arnau Tordera i Clara Peya, en la composició musical. Per descomptat, les mateixes Feliuettes també han participat en la creació.

L'espectacle té un ritme frenètic. Hi desfilen la Sireneta, la Jasmín o la Bella dorment destripades amb crueltat; dones que es declaren masclistes per comoditat; senyores parlant de pecats com ara vestir un nadó (nen) de blau (cal trencar les regles i vestir-lo de rosa!); el senyor Ramon que "empaita les criades" i que, al final, resulta que no és un vellet entranyable; la prepotència d'un pebroter plantat en una terrassa, que no deixa espai a una figuera; pel·lícules porno on no cal dir que les dones no queden ben parades; tres velletes (aquestes sí, entranyables, i molt cubanaires: "La Cubana són les mestres de l'humor català", proclama Laura Pau) dient veritats; una copa mentrual, una compresa amb ales i un tampó exaltant les pròpies virtuts...

La feina damunt de l'escenari (on una cortina resulta ser, discretament, la Gran Vagina) és intensíssima i molt exigent. S'hi barregen gèneres musicals com el pop, el rap, el cuplé, el jazz, el cabaret... i el cant: les tres veus superen amb nota el repte de combinar aquest atrevit popurrí de ritmes.Igualment, hi ha una barreja de llenguatges que juga amb el metateatre, trenca la quarta paret (sense incomodar, en cap moment, el públic), amb la performance i, fins i tot, incorpora personatges insospitats, com el pianista, que agafa protagonisme més enllà de les tecles blanques i negres. 

Tot plegat, a Akelarre hi ha una feina molt delicada per tal de no caure en el tòpic: "Per no caure-hi el que fem és riure de nosaltres mateixes", diu la Laura. L'humor, de fet, és marcat a foc en el segell d'aquesta companyia, que també va passar per la Muntaner amb Cobi, Curro i Naranjito, el 2017, en un retorn musical als anys 80 i 90... "Aquest espectacle també és comèdia, encara que té un gir dramàtic, per força. L'humor és la millor arma per desarmar". I tot plegat, el que fan les Feliuettes és posar-nos davant d'un mirall que ens fa reflexionar sobre una societat que ens fa riure... per no plorar.