Terry Gilliam: “Ni els Monty Python podrien fer sàtira de Trump”

Amb 78 anys, vital i rient-se d'ell mateix, a Terry Gilliam, el membre dels Monty Python amb una carrera cinematogràfica més intensa, li fa gràcia molestar al metro, amb algun copet, algú que estigui mirant una pel·lícula amb el mòbil: “És que és l'antítesi de la idea del cinema, és com tergiversar el seu sentit original, el de la projecció en una gran pantalla”. No li sembla malament el consum actual de cinema a casa, amb la inacabable oferta de les plataformes com Netflix o Amazon, i està convençut que aquest consum anirà a més “perquè pots veure el que vulguis amb una cervesa a la mà, tot i que mai serà el mateix que concentrar-te en una gran sala de cinema i compartir l'experiència acompanyat de més gent”.

Gilliam és a Barcelona per participar en l'arrencada de la retrospectiva que li dedica la Filmoteca de Catalunya, un dels cicles més importants de la temporada i que inclou pràcticament tota la seva filmografia. Amb el nom de Terry Gilliam, un visionari quixotesc, el cicle —fins al 18 d'abril— reuneix peces tan valuoses i definidores del seu cinema com Brazil (1984), El rei pescador (1991), Twelve monkeys (Dotze micos, 1995) i el projecte que li ha portat més maldecaps The man who killed Don Quixote (L'home que va matar el Quixot) que s'ha estrenat en alguns països europeus l'any passat, tot i que no s'ha pogut veure als Estats Units, i s'ha vist implicada en demandes amb els productors.

El cineasta va dir que no se sentia un Quixot per haver dedicat més de dues dècades a aquest projecte quixotesc: “Com escrivia Cervantes, hi havia moments àlgids i somnis que cauen, però al final he aconseguit sobreviure, a diferència del que li va passar al personatge”.

Gilliam va deixar clar que malgrat que la seva forma d'entendre el cinema és diferent, no fa fàstics de les grans plataformes: “És més, tenen pel·lícules i sèries de gran qualitat. Jo vaig tenir inicialment amb finançament d'Amazon per al projecte del Quixot, tot i que després es va retirar”. I entre bromes, el cineasta americà va comentar que ell mateix ha experimentat en alguna ocasió “una autèntica marató” de sèries, com quan va veure, sense parar, tots els capítols de les temporades de Breaking Bad o Babylon Berlin: “És diferent d'anar al cinema, però, si hi ha un bon guió i bons actors, no hi ha res a objectar, perquè el que importa és que sigui una bona història i no tant si guanyen un Oscar o no”.

Polifacètic, a més de la seva carrera cinematogràfica ha escrit diversos llibres i ha fet dos muntatges operístics —l'últim, Benvenuto Cellini, de Berlioz, es va veure al Liceu amb un èxit irresistible fa quatre anys—, Gilliam va dir que tenia en perspectiva altres projectes cinematogràfics: “El que passa és que el finançament és un problema i a mi em costa una mitjana de quatre anys aixecar una pel·lícula i esclar.... és que ja en tinc 78”.

No té entre els seus pensaments una pel·lícula sobre el món actual, social o polític. I va dir que no creia que ni des de la sàtira dels Monty Python es pogués abordar el que passa: “El món actual està més enllà de qualsevol sàtira possible, no es podrien fer gairebé ni bromes, és l'època més depriment de la meva vida i estic a l'espera de què pot passar i intentar sobreviure. Per exemple, no es pot satiritzar Trump perquè ell mateix és una sàtira, és tot excessiu”. En una conferència de premsa en la qual els riures s'anaven encadenant després de les respostes, Gilliam va fer referència a La vida de Bryan —un altre dels cèlebres títols dels Monty Python— i va parafrasejar un dels seus gags: “La pregunta ja no és què han fet els romans per nosaltres, sinó què ha fet Trump per nosaltres”.