Un petó, guru

Hi ha molt bons periodistes que poden ser males persones, persones que amb la seva excel·lència dissimulen que són mals periodistes i després hi ha personatges que es fan estimar i admirar com a periodistes i com a persones excepcionals que són, molt poques com Eduardo Rodrigálvarez.

L'Edu era bo, brillant, savi i culte, virtuts necessàries per escriure, un art que dominava com ningú, cronista per excel·lència de futbol i de l'Athletic: “No hi ha res com la poesia per explicar el futbol i res com l'humor per civilitzar-lo”, solia repetir. Tenia tant de talent que últimament s'havia entestat a convertir-se també en el cronista més il·lustre de la Vuelta i en escriptor de novel·les: Cuando vengan los míos, es titulava l'última, per demostrar que es pot ser periodista i escriptor al mateix temps, dos mons sovint antagònics. Cap gènere li era estrany i tenia tants recursos i qualitat que es treia de sobre el pitjor dels encàrrecs amb un text brillant. Quina sort, els seus companys.

Al voltant seu, la taula de redacció funcionava amb la suavitat d'un Rolls Royce. Els enviats especials se sentien tan tranquils i confiats com els que es quedaven; ningú ha sabut cosir una secció d'esports com l'Eduardo, punt de trobada de gallecs, catalans, madrilenys, càntabres, portuguesos, mexicans, de tots el que sentien amor per aquest ofici tan exigent i també tan divertit, implacable quan es presentaven uns Jocs Olímpics o una Copa del Món i ens reuníem tots els d'Esports a Miguel Yuste de Madrid.

Lleial i generós, tenia també un sentit de l'humor únic que funcionava esplèndidament davant de les situacions més estressants i absurdes, tan capaç de seduir la gent de publicitat perquè ens traguessin una planxa com de parar una rotativa per posar una notícia d'última hora. La seva serenitat era encomanadissa, fins i tot per als més esvalotadors, que són multitud al córner on acostumen a refugiar-se els d'Esports.

No el recordo enfadat ni un sol dia perquè afrontava els moments de màxima tensió amb un somriure i un so gutural que era dissuasiu: no sabies si gargamellejava o s'aclaria la veu; en qualsevol cas volia dir que no el molestessis i que ja s'ocupava ell de l'últim breu o de l'obertura, d'un marrón o d'una notícia de primera. Sempre fiable, íntegre i solidari, tenia tal ascendent sobre la secció que li dèiem el guru. Resolia els problemes professionals i també els personals, tant si eren els d'un becari com els d'un cap de redacció assimilat.

La pau que transmetia a la feina es convertia en un divertiment a l'hora del dinar. Sempre ens feia riure, tenia la paraula oportuna i, si no, es posava a cuinar ell mateix i cantava. Taral·lejava molt bé les cançons de Serrat. Vestia bé i sempre portava un jersei Lacoste, de vegades sobre l'espatlla; mai vam saber per què ni l'hi vam preguntar, potser per no trencar l'harmonia que sempre generava al seu voltant.

No es va voler jubilar sinó que es va trobar a casa sense voler, quan en el seu moment va poder ser cap de tots nosaltres i cap també de la delegació del País Basc. Coses del destí i del càncer que el va deixar sense poder fer una última vuelta a Espanya, la seva última gran obsessió. Tenia un sentit de la pausa tan extraordinari, semblant diria al que té Messi, que mai va pensar a parar del tot, com si ballés un tango: ara accelero, ara freno. Tot ho feia bé. Era molt bo, com a periodista i com a persona, únic com a amic. Un petó a la teva estimada calba, guru.