La Catalunya eterna de Torra

Hem entrat en la fase nihilista. És el territori desconegut que ja anunciava el clarivident Artur Mas quan tot va començar. Mai en la història de les actuals generacions s'havia conegut una desorientació i falta d'ordre mental com aquesta en la classe dirigent del catalanisme establert. Ni governa ni deixa governar. No es governa a Catalunya, ni interessa l'autogovern, ni s'ha deixat governar a Madrid, com ha demostrat la irresponsable actitud independentista davant dels Pressupostos. Amb el risc addicional obert per la incògnita de les eleccions anticipades del 28 d'abril, en què ni un sol dels resultats previsibles pot millorar la posició de les forces independentistes i del Govern de la Generalitat.

Aquesta fase és de radicalitat extrema, encara que sense capacitat política. Com una bomba que treballa en el buit. Només produeix desgast i polarització. El perill secessionista va passar, la força del moviment ha quedat estancada, però la seva dinàmica continua erosionant la cohesió de la societat, cosa a la qual contribueix notablement la vista del judici i l'exhibició de les versions contraposades d'uns fets viscuts per molts des d'un únic canal d'informació uniforme.

Una vista judicial com la que estem seguint pot tenir efectes pedagògics i fins i tot catàrtics, i és d'esperar que en algun moment els tindrà i siguin benèfics, però de moment està servint per confirmar les conviccions dels que ja estan convençuts i per ofendre i humiliar encara més la gran quantitat d’ofesos i humiliats que ha deixat al seu pas la revolució dels somriures, convertida en una catàstrofe moral i política. És de témer que el punt crític actual, amb la desfilada dels testimonis, faci créixer els mals sentiments, l'odi, el ressentiment o la set de venjança, totes passions profundament nocives, sobretot, per als que es deixen portar per aquestes.

Tot es fia, al final, a la sentència del Suprem, especialment si és dura, en la mesura que pugui alimentar de nou l'espiral de victimització fins a apropar-se, cosa ben improbable, a la figura de la secessió remeiera o com a últim recurs, l'única que sobre el paper podria suscitar alguna simpatia. Aquestes idees consoladores són útils només si serveixen per ajornar decisions irreversibles i per apaivagar els mals esperits. És altament improbable que adquireixin sentit en una nova finestra d'oportunitat per a un assaig secessionista, que la societat i el Govern no afrontarien amb la mateixa barreja d'ignorància i indolència exhibides des del 2012 fins ben entrat el 2017 per l'Espanya dirigida per Rajoy.

Encara queda un últim i benèfic consol en el tan anunciat recurs al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, presentat potser imprudentment com a trumfo que posarà les coses al seu lloc i farà algun dia justícia històrica. També aquest pensament reconfortant viu més de la ferma convicció en la força de les pròpies raons que no pas d'una ajustada percepció de la realitat, un pecat repetit una i altra vegada pels dirigents del moviment i acceptat crèdulament pels fidels i conformistes independentistes. Res està escrit i menys encara quan s'observa la prudent i pacient conducció de la vista per part del jutge Marchena, a qui difícilment l’enxamparan en una falta d'atenció a les defenses i als acusats. En realitat, gran part de la depressió en què ha caigut el camp independentista es deu a la deferent actitud de la presidència amb els acusats en la primera part de la vista, quan van poder convertir l'arrencada del judici en una eufòrica exhibició de les idees i les versions independentistes dels fets de setembre i octubre.

Catalunya, després del fracàs de la secessió, ha passat de la política de la inevitabilitat a la política de l'eternitat, per utilitzar unes encertades expressions de Timothy Snyder sobre la Rússia de Putin, aplicables també a altres nacionalismes populistes, en el seu extraordinari assaig El camí cap a la no llibertat (Galàxia). La primera fase del Procés, en la qual es va concentrar i va sublimar la idea d'un ascens del nacionalisme cap a la seva plenitud, es guiava per una translació independentista de la dialèctica marxista d'arrel hegeliana que havia de conduir a la culminació de la història amb la construcció de la República catalana independent.

Artur Mas i fins i tot Puigdemont representaven encara la marxa cap a aquesta victòria inevitable, que només es podia pal·liar o substituir per una negociació victoriosa de la qual sorgís una Catalunya almenys reforçada en el seu autogovern o fins i tot associada a Espanya. El sofrent i queixós president Torra, en canvi, no té res per oferir, res per pactar, res per governar, només la permanent exhibició d'una Catalunya eterna, oprimida i postrada, a la qual cal exaltar i adorar en els tristos laments del culte victimista en què s'ha instal·lat el secessionisme. El salt de la inevitabilitat a l'eternitat també és el pas de la història al mite, territori en el qual la realitat deixa d'existir i la veritat no té a veure amb els fets, sinó amb els sentiments i les percepcions subjectives.

No serà fàcil tractar amb la Catalunya eterna de Torra. Sobretot perquè res alimenta millor la política de l'eternitat catalana que la política de l'eternitat espanyola en la qual competeixen amb força Rivera, Casado i Abascal.