Parades de la ‘ruta lila’

Barcelona està feta de camins, d’enclavaments, de xarxes. Les dones, des de fa segles, han marcat l’inici del traç de rutes que, si un s’atura a mirar-les, mostren la complexitat de la ciutat.

A voltes, han interromput el flux quotidià i amb la seva presència col·lectiva han convertit el carrer en espai polític.

A voltes, han construït edificis convertits en fites de la geografia urbana.

A voltes, amb la seva activitat han fet possible la subsistència.

Una brevíssima ruta, de les moltes possibles, amb enclavaments significatius, podria passar per aquests quatre.

1. El rebombori del pa: el PastimPlaça Sant Agustí Vell

“Y quien empesso toda la bulla fueron las mujeres y de elles passo a todo el mundo...”, deia el cronista Ramon Cornet, coetani del rebombori del pa que va tenir lloc el 1789. Els fets van començar el 28 de febrer. Aquell dia, un edicte penjat als arbres anunciava la pujada del pa. Tot just fet públic l’edicte, les dones van sortir al carrer i van cremar les barraques de venda del pa en protesta per la pujada.

De la crema de barraques de venda del pa van passar al Pastim, on es pastava i s’enfornava el pa, situat a la plaça de Sant Agustí Vell, sobre els terrenys de l’antiga església del convent. La intervenció de l’exèrcit va evitar la crema total del Pastim.

Si el primer dia van ser les dones les que van sortir al carrer, el segon dia, el diumenge 1 de març, la revolta es va estendre i una concentració més nombrosa es va reunir a la plaça Palau, davant el palau del capità general.

S’aconseguí la rebaixa del preu de la carn, de l’oli i del vi, i el capità general va ser destituït. Però els fets del segon dia van concloure amb moltes persones ferides i empresonades, sis de les quals foren condemnades a la forca, cinc homes i una dona.

Qui era la dona que va ser condemnada a la forca i penjada el dia 28 de maig de 1789? Es deia Josefa Vilaret, àlies la Negreta, era barcelonina, estava casada amb un criat i era mare de dues criatures. Sabem que havia cremat una barraca i que va ser ella qui es va confessar, amb gran orgull, autora del fet.

D’accions de revolta amb clar protagonisme femení ja se n’havien produït a l’edat mitjana, i van tenir continuïtat en anys posteriors.

Un faristol, col·locat fa poc per l’Ajuntament davant els números 15 i 16 de la plaça de Sant Agustí, recorda l’episodi.

2. La BonneSant Pere Més Baix, 7

De camí cap a La Bonne, es passa pel carrer de la Flor del Lliri, i fem memòria de les dides i de l’antic hostal on feien estada abans no les contractessin. Diuen que les dides eren les treballadores més ben pagades de l’època medieval. La seva llet salvava vides...

I arribem a La Bonne. “La Bonne no es toca”, es llegeix en un dels balcons de la façana. És un edifici amb història. Una història que comença el 1909, quan un grup de dones, entre les quals hi havia Francesca Bonnemaison (d’aquí el nom actual) van posar en marxa la primera biblioteca pública de dones d’Europa. I un any després creaven l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, espai cultural finançat i gestionat per dones. Acabada la Guerra Civil, va ser cedit a la Diputació de Barcelona, amb la condició que seguís l’esperit amb què havia estat fundat.

Fa 15 anys, la Bonne tornava a ser un centre de dones després que més de 80 associacions feministes d’arreu ho exigissin i la Diputació de Barcelona, propietària de l’enclavament, respectés, per fi, la voluntat de les fundadores.

La Bonne és un dels pocs espais de creació de projectes culturals feministes de Catalunya i l’única entitat catalana que pertany a la IAWM (International Association of Women’s Museums). La Bonne aposta pel treball col·laboratiu, en xarxa, flexible i inclusiu, integrant diferents col·lectius de la ciutat. Entitats com Tamaia, Viure sense Violència, Dones Visuals i Sindillar, el sindicat de dones de la llar, han fet de La Bonne casa seva. La Bonne té amenaçada la seva existència —la Diputació no garanteix la continuïtat en condicions— en un moment en el qual resulta especialment important seguir empenyent per construir espais de i per a les dones, també en el camp de la cultura.

3. Llibreria PròlegSant Pere Més Alt, 46

La llibreria Pròleg neix a l’escalf de la Fira Internacional del Llibre Feminista, que se celebrà a Barcelona el 1990, on van confluir autores, traductores, editores, agents literàries i llibreteres d’arreu del món.

Pròleg es va fer tangible el 1991, al carrer de la Dagueria, número 13. No sabem si per atzar o per aquelles coses del destí, es localitzava a pocs metres de la que, el 1977, havia estat la primera llibreria de dones de l’Estat, la Llibreria de les Dones, al carrer Lledó.

Pròleg continua avui amb la mateixa voluntat amb què va ser fundada: promoure la literatura de i sobre les dones, i oferir un espai de trobada. I esperem que per molts anys. L’especulació urbanística a Barcelona (la renovació de contractes de lloguer) està fent perillar la continuïtat de la llibreria feminista a Barcelona.

4. Ca la DonaRipoll, 25

Així s’arriba a Ca la Dona, al carrer Ripoll, 25. Ca la Dona es fa tangible el 1987, amb l’ocupació d’una casa al barri del Poble-sec. Neix amb la idea de tenir un espai de trobada per als diversos grups feministes que hi havia a la ciutat. Un espai de confluència i alhora de desenvolupament de cadascun d’ells.

Actualment aplega més de 36 grups de dones, entre d’altres les Dones Juristes i la Marxa Mundial de les Dones, i acull una biblioteca i un arxiu, que s’ha convertit en la font documental més important per reconstruir les memòries del moviment feminista des dels anys setanta fins a l’actualitat.

I més coses del destí: la seu actual de Ca la Dona havia estat la primera universitat laica de la ciutat, allà per l’edat mitjana.

El breu recorregut es pot acabar a la plaça del Vuit de Març, a tocar de Ca la Dona, des d’on pot observar-se la façana posterior de l’entitat i els arcs de l’aqüeducte romà.

Isabel Segura és autora del llibre Barcelona feminista 1875-1988.