L’assot dels abusadors

Ningú coneixia aquell home silenciós que havia arribat a Xile acompanyant l’arquebisbe de Malta, Charles Scicluna. La crisi a la riba del Tíber s’havia enquistat i el Papa els havia enviat personalment per descobrir una veritat enterrada durant dècades per la cúpula eclesial xilena. El problema és que tan bon punt va tocar terra, Scicluna, prestigiós caçador de pederastes, famós per destapar el cas de Marcial Maciel (fundador dels Legionarios de Cristo), va començar a cargolar-se de dolor. La carambola va voler que una de les víctimes que interrogava, James Hamilton, fos precisament un prestigiós gastroenteròleg que li va diagnosticar en plena declaració un atac de vesícula i un ingrés hospitalari urgent. Va passar llavors que Jordi Bertomeu (Tortosa, 1968), un oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va prendre les regnes i va executar una impecable investigació en un dels principals casos d’encobriment d’abusos que va provocar la dimissió en ple dels bisbes xilens i l’aplaudiment, potser per primera vegada, de les víctimes.

Monsenyor Bertomeu (el Papa li va concedir aquest títol durant la investigació xilena), un home extremadament reservat i al·lèrgic a la premsa (i això al Vaticà equival a un blindatge a prova de bombes), va haver de donar la cara a Santiago davant dels mitjans després de la seva investigació. I aquesta va ser l’última vegada que se’l va poder sentir i fotografiar públicament. Liquidades les indagacions, va tornar a Roma, va informar del cas el papa Francesc, es va submergir en els seus arxius del palau de l’antic Santo Oficio i va continuar al capdavant d’una investigació basada en 64 entrevistes que havia fet a la nunciatura apostòlica de Santiago. El més curiós és que, originalment, havien de ser 15 els testimonis concertats. Però va córrer la veu entre les víctimes, sempre bel·ligerants contra la jerarquia eclesial, que podien refiar-se del “català”.

Juan Carlos Cruz, una de les víctimes del cas Barros –el bisbe que va encobrir les violacions del sacerdot de l’elit xilena Fernando Karadima–, va ser qui va donar el senyal. Membre influent de la comunitat de víctimes i hiperactiu a les xarxes, acostuma a explicar que havia perdut la fe abans de la visita del català. Ni tan sols el Papa havia volgut reunir-se amb ells en la seva accidentada visita a Xile, on els va acusar de difondre calúmnies i va provocar l’incendi que es proposaven sufocar Scicluna i Bertomeu. “De seguida em vaig adonar que valia la pena. Se li nota, li surt pels porus. És la persona que tots els capellans haurien de tenir com a referent. És un home que entén perfectament la problemàtica. Sap com tractar-la, i no només des del punt de vista canònic, sinó també espiritual i humà. Quan vaig veure la qualitat de persones que eren, ho vaig explicar a tothom. He bregat durant vuit anys amb autoritats eclesiàstiques i conec les seves tàctiques. Però aquests homes volien ajudar. Si l’Església tingués més bertomeus, els que remen en contra ho tindrien molt més complicat”, assenyala Cruz per telèfon des de Filadèlfia, on resideix.

Bertomeu, procedent de grups d’Acció Catòlica i fill d’una família sense sotanes, va ser ordenat el 1995 pel llavors bisbe de Tortosa, Lluís Martínez Sistach. Però va ser el seu successor a la diòcesi qui va apostar per ell i el va enviar a estudiar Dret Canònic a la Universitat Gregoriana a Roma, gran temple teològic jesuïta on altres catalans, com el pare Miquel Batllori o Josep Maria Benítez-Riera, havien construït la seva pròpia llegenda. Preparat, eficaç i directe, va tornar a destacar a Roma. En aquella època continuava anant i venint de Tortosa, on avui continua sent el vicari judicial de la seva diòcesi i manté un perfil polític neutre. A la secretaria d’Estat, expliquen al Vaticà, ja s’havien fixat en ell. Abans d’acabar el doctorat, l’actual prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el mallorquí Luis Ladaria, va sol·licitar el seu trasllat immediat a la Congregació per a la Doctrina de la Fe per formar part de l’equip d’investigació dels Delicta Graviora. Una cosa semblant als Navy Seal del Vaticà per resoldre casos d’abusos a menors.

I és cert el que diu Cruz. No hi ha gaire més bartomeus al Vaticà. Ni per la seva manera d’enfocar aquest tema, ni pel seu origen. I això que Catalunya i la Santa Seu conflueixen en alguns aspectes, sosté un sacerdot fent una passejada extramurs. Convé recordar que el poder sempre emana dels matisos, de les sfumature (subtileses), del que no es va dir, insisteix aquest curial. “I en això, el Vaticà i Catalunya comparteixen alguna cosa”. Ho saben bé els qui van passar per aquí. Una curta llista que refresca al telèfon l’escriptor Valentí Gómez, un altre català romanitzat que acaba de reeditar una versió ampliada d’aquell 31 jesuïtes es confessen (ara en són 38). Hi ha Miguel Huguet, de la secció II de la Secretaria d’Estat; Albert Bonet i Marrugat, que durant el Concili Vaticà II va formar part de la Comissió Pontifícia de l’apostolat Seglar. El cardenal Anselm Alvareda, que va ser prefecte de la Biblioteca Vaticana, o Ramon Julià, tants anys a la Congregació del Culte Diví. N’hi ha alguns més, si voleu, fins i tot Oriol Junqueras va passar un temps investigant a l’Arxiu Secret del Vaticà (que no té res de secret, tot i que a ell li agradi subratllar-ho). Pocs, tot i això, amb la influència i millor connexió amb el successor de Pere que té Bertomeu.