Al rescat de periodistes oblidats

Si hi ha una tasca a fer de recuperació de capçaleres, com les d’El Diluvio o Las Noticias, tan o més important és la de rescatar alguns periodistes. Entre molts altres, els primers a destacar podrien ser aquests.

Jaime Claramunt

(Guanabacoa, 1870 / L’Havana, 1950)

Nascut a Cuba, va arribar a Barcelona al tombant de segle per estudiar dret i va fer gairebé tota la carrera de periodista a El Diluvio, que va dirigir durant vint anys. Va ser un actiu militant per la independència de Cuba i això el va fer coincidir amb els que s’oposaven a les lleves forçades per anar a la guerra. Aquesta càrrega social sempre va estar present als seus articles, que ja en els anys de la República es publicaven a la portada sota el nom genèric de Crónica Diaria. Des d’allà va lloar la figura de Francesc Macià abans de les eleccions de 1931, quan ERC tot just s’acabava de formar, alhora que blasmava Francesc Cambó. Als carrers, aquells dies la consigna era “Visca Macià, mori Cambó!”.Quan l’Avi Macià va morir, Claramunt va apostar des de la seva tribuna per Lluís Companys, que mantenia una estreta relació amb ell i la família Lasarte, propietària del diari. El periodista va continuar dirigint el rotatiu fins que el 1938 va ser incautat per la UGT i ell va decidir anar-se’n a casa abans de fer un paper de figurant al seu diari. El 1939 es va exiliar a França i d’allà va passar a la seva Cuba natal, on va morir el 1950.

Manuel Fontdevila

(Granollers, 1887 / Buenos Aires, 1957)

El periodista de Granollers va ser un dels més influents professionals de la segona República al capdavant del Heraldo de Madrid, el diari que a la tardor de 1935 va assolir l’astronòmica xifra de 500.000 exemplars. Una dada que sorprèn i que va quedar certificada amb la fotografia dels comptadors de les tres rotatives amb què es va assolir la fita en un moment polític de gran convulsió per la repressió sobre les esquerres i la corrupció dels radicals. Fontdevila era un gran líder periodístic, el seu caràcter extravertit i simpàtic feien d’ell un director popular. L’altra gran basa com a director era la seva habilitat per a la presentació gràfica, que es plasmava en portades espectaculars amb muntatges fotogràfics de gran efecte, ja fos presentant els candidats republicans o bé denunciant les barbaritats de la monarquia. Fontdevila va merèixer una biografia feta per Quim Torra, que tot i això es va centrar en els seus anys de bohèmia juvenil i va ignorar la seva trajectòria de maduresa personal i professional abans de marxar a l’exili a l’Argentina, on va morir el 1957.

Francisco Madrid

(Barcelona, 1900 / Buenos Aires, 1952)

Nascut amb el segle, Francisco Paco Madrid tenia pressa i va publicar la seva primera novel·la amb 16 anys. Als 22 treia un llibre sobre l’expedient Picasso i el Desastre d’Annual. L’any següent ja era corresponsal a París del Heraldo de Madrid i el 1926 el trobem altre cop a Barcelona editant el setmanari El Escándalo, on va publicar una sèrie d’articles sobre el Districte Cinquè, descrivint la sordidesa dels baixos fons de la ciutat, que després va adquirir forma de llibre amb Sangre en las Atarazanas. Aquest és l’únic dels seus llibres recuperats els últims anys. Ho va fer Quim Torra des de la seva editorial A Contravent, traduint el text de l’original castellà al català. Però l’obra de Madrid és molt més extensa, i inclou peces que cavalquen entre gèneres, com 14 de abril, Novela-reportaje. Aquí el periodista s’avança unes dècades al Nou Periodisme, tot construint un relat de la proclamació de la República i el desencís posterior amb elements de la realitat coneguda de primera mà com a periodista (al text hi surt el seu àlter ego, Carlos Madrigal) i amb un personatge de ficció que és un obrer republicà i federalista, lector d’El Diluvio i admirador de Francesc Macià. La ploma de Madrid vola molt àgil, empesa per les incursions de l’autor en el llenguatge cinematogràfic i el teatre. Un altre llibre fonamental és Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona, en el qual detalla la seva etapa de secretari de Lluís Companys al Govern Civil el 1931.

Àngel Samblancat

(Graus, 1885 / Mèxic DF, 1967)

Periodista pamfletari nascut a Graus, va beure de la font política de Joaquín Costa i va passar pel seminari abans de renegar de la religió i convertir-se en un crític furibund del clericalisme. El seu compromís social l’entenia a partir dels articles i d’una narrativa sempre realista. Els continguts xocaven de forma frontal amb l’ordre monàrquic i conservador, de manera que Samblancat passava llargues temporades a la presó. Va ser director de L’Esquella de la Torratxa i impulsor de nombrosos pamflets, com Los Miserables o La Ira, Órgano de expresión del asco y la cólera del pueblo. Va ser, també, redactor d’El Diluvio, on els seus articles mantenien l’interès dels lectors amb un llenguatge bíblic amb ideals esquerrans i anticlericals. Durant la República va ser diputat a les Corts constituents amb ERC i les seves intervencions al Congrés van fer que Ortega y Gasset el titllés de “jabalí”, adjectiu que a Samblancat li va plaure fins al punt d’editar un nou pamflet amb aquest títol. Els primers dies de la guerra va liderar un grup d’anarquistes que va ocupar l’Audiència Territorial i va exercir diversos càrrecs en la justícia popular fins que va marxar a l’exili. La seva obra narrativa ha estat objecte d’una tesi de la seva neboda neta Neus Samblancat, però els seus llibres no s’han reeditat.

Santiago Vinardell

(Mataró, 1884 / Madrid, 1936)

El 1913 es va començar a publicar a Barcelona El Día Gráfico, diari que donava prioritat a les fotografies impreses amb el revolucionari sistema de gravat al buit. El projecte del nou diari era obra de Santiago Vinardell, que en va ser redactor en cap els primers anys. Des d’allà va donar l’oportunitat de fer de corresponsal del diari a un jove Eugeni Xammar, que llavors treballava en un negoci de mobles a Londres. També va llançar professionalment Manuel Fontdevila, enviat especial a França per explicar la batalla del Marne a la Primera Guerra Mundial. Durant el conflicte, Vinardell va saltar a Madrid i va treballar a La Tribuna i al Heraldo de Madrid, a més de començar una llarga col·laboració amb La Vanguardia que arribaria fins al 1934. El 1922 va ser el cervell creador d’un altre diari, Informaciones, que més tard adquiriria el financer mallorquí Joan March. La història dels fitxatges es va reproduir amb la contractació dels serveis d’un jove Josep Pla que escrivia des de Gènova. Els anys de la República van ser de progressiva implicació política de Vinardell en les files del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux. Va tenir un càrrec de promoció del turisme a París, però es va veure implicat en l’afer Straperlo del 1934. A l’inici de la guerra era a Madrid i va ser capturat i afusellat per uns milicians. La seva trajectòria ha estat analitzada per Pere Tió a la revista de l’Arxiu Municipal de Mataró, que també ha donat notícia de l’existència d’un ric arxiu personal del periodista que espera el treball d’algun voluntari.