Albert Serra porta el sexe del segle XVIII al Reina Sofia

Albert Serra somriu. Un vigilant del Reina Sofia ha confessat a un periodista que després d'una estona veient la seva instal·lació Personalien sentia que l'“encenia”. I el cineasta (Banyoles, 43 anys) ho celebra amb orgull i bon humor. Ha aconseguit el seu objectiu amb la instal·lació Personalien, encarregada pel Museu Reina Sofia dins del programa Fissures. “M'ha servit per treure'm l'espina que se'm va quedar amb Liberté, l'obra de teatre que vaig escriure per a la sala Volksbühne de Berlín, per a la qual em vaig inspirar en el món del Marquès de Sade però no vaig aconseguir desenvolupar la tensió entre intimitat, exhibicionisme i voyerisme”, relata a la porta de la instal·lació.

Així que Serra ha recreat 45 minuts de cruising (sexe en llocs públics) en una nit en un bosc amb il·lustrats del segle XVIII. “M'imagino que són expulsats de la cort de Lluís XVI, un monarca molt purità”. En dues immenses pantalles de 6 per 3,5 metres, dins d'una cambra fosca, es veuen les trobades sexuals en aquesta nit de voyerisme i desig irrefrenable. Alguns dels personatges han arribat en palanquí i carrossa, d'altres caminant. A partir d'aquí es difuminen les fronteres socials. No hi ha criats, serfs ni senyors. “Tampoc s'emeten judicis crítics ni sancions morals. Ni evolució dramàtica dels participants. Només apareix el desig”, apunta el director, que està acabant el seu nou llargmetratge —una ampliació d'aquest cruising— després de l'èxit de La mort de Lluís XIV. Serra juga amb les imatges: de vegades comparteixen punt de vista, en altres moments es veuen accions diferents que fins i tot ni coincideixen temporalment. “L'avantatge del cinema sobre el teatre és que la narració guanya en complexitat. Et permet aventurar qui mira, per què. I poso l'espectador al mig de l'acció, que gaudeix amb un so i una imatge que de vegades se sincronitzen i de vegades no... Un home mira per una ullera de llarga vista i es veu a si mateix, de sobte un altre corre a amagar-se i no sabem per què. He meditat molt el resultat i he utilitzat només la part més atmosfèrica i conceptual del que vam gravar durant 20 dies. M'agradava que al final es plasmés la repetició mecànica de les novel·les del Marquès de Sade”.

A més d'aquesta instal·lació (oberta fins al 13 de maig), el museu programa el cicle Jo també. Desig i delicte. Carta blanca a Albert Serra, amb cinc projeccions de creadors radicals com Koji Wakamatsu o Shuji Terayama, de la nova onada japonesa, o de més coneguts, com Paul Morrisey i Ulrich Seidl. “Són autors units per una visió descarnada. M'impressiona molt la tasca documentalista de Seidl. Com deu aconseguir aquests testimonis?”.

Per al seu Personalien, el cineasta ha recorregut a actors professionals de cinema i teatre, amics i voluntaris convocats per Facebook. Serra aprofita la seva immersió al segle XVIII per subratllar conceptes que el molesten de la societat actual. “En aquest bosc no hi ha ni guapos ni lletjos, ni vanitat... Aquestes coses, tan importants a la vida [ironitza], s'anul·len entre els arbres. La pulsió sexual no entén de raons ni categories, se salta la intimitat. El desig ens uneix als éssers humans com cap altre sentiment o raó. I comporta alguna cosa pertorbadora —que no apareix a la meva instal·lació, però sí a la vida actual— com és percebre la mirada dels altres sobre el nostre cos, una visió crua de la nostra carn”, reflexiona. “Un amic m'ha dit que les imatges semblen estampes dels Desastres de la guerra, de Goya. Serien els Desastres del desig”.