El vell i costumista pop català

Uns s'apropen als 60, però tenen nom de banda d'adolescents plens de grans, Els Pets. Els altres dos no arriben als 40 i semblaria que tots dos habiten sota un bolet, amb elfs i fades. Joan Pons és El Petit de Cal Eril i és de Guissona (Segarra), i Ferran Palau té la base a Collbató. Els primers són de Constantí —és a dir, tots procedeixen de pobles amb menys de 7.000 habitants— i, després de 30 anys de carrera a Catalunya, són populars com Messi, tenen disc d'or i un públic encara sorprenentment jove. Si es vol saber com és avui la música a Catalunya, aquests artistes són una referència inevitable.

El dotzè disc d'Els Pets, Som, no és el típic treball de decadència, sinó una perfecta obra de pop costumista més enllà del cafè amb llet, el gat i els records. Els altres dos artistes van fer l'any passat àlbums igual d'excel·lents, Triangular i Blanc, sisè i tercer, respectivament, però més críptics perquè defugen la narrativitat en el seu delicadíssim pop amb marcades arrels folk. Joan Pons ha produït Els Pets i, a més de la seva carrera en solitari, toca la bateria amb Ferran Palau, que també és vocalista d'Anímic, i tots es professen un respecte sincer.

El pop és també cosa de vells. Lluís Gavaldà, compositor i cantant d'Els Pets, ho reivindica a Som: “No hem fet un disc que ven la vida dissipada d'artistes que es volen menjar el món, sinó l'obra de persones amb 55 anys”. I per això la malaltia, els pares que envelleixen en l'ocàs de la seva vida, el maltractament i abús infantil i les ruptures emocionals són el fil conductor d'un àlbum que, com tots a partir de Bon dia (1997), s'expressa en un pop melòdic i agredolç d'estirp new wave amb gestos cap a tots els clàssics, de Costello a Beach Boys, i amb ànima de Beatles.

Ferran Palau domina també les melodies, en el seu cas embolcallades en un fràgil misteri només barroc en la seva austeritat. I ell diu que es deu al hip-hop. “No allargo les paraules, sento la melodia, però no canto melòdic, no m'agrada fer-ho. El meu ritme natural és el del hip-hop. M'agrada com canta Chris Cohen, com desganat”, explica. No ho diu, però en cert sentit Nick Drake palpita en la seva música, que defineix com a pop metafísic, igual que Joan Pons. No cal buscar un sentit lineal a unes frases que en si mateixes tenen valor estètic i significacions a la carta de cada comensal.

Que tampoc ningú busqui significat narratiu a les lletres de Joan Pons a El Petit de Cal Eril, el seu grup amb dues bateries: “El que és críptic és la vida. Les bones lletres no ho són tant pel que expliquen, sinó per les paraules que no s'arriben a dir”. La seva veu de follet entremaliat vola entre línies melòdiques tocades suaument per una malenconiosa psicodèlia, aire de camp i llum filtrada. És com un nen que juga amb la música. Ja està preparant un nou disc i, de passada, ajudant Ferran Palau a donar forma al seu, que produirà Jordi Matas. Mentrestant, Els Pets ja han començat la seva nova gira, en la qual toquen gairebé sencer el seu últim àlbum, gairebé sense mirar enrere, com correspon a una banda que ha sabut encaixar el pas del temps. Gavaldà ho explica: “Serrat o Miguel Ríos haurien de treballar amb productors més joves, com va fer Johnny Cash amb Rick Rubin. Et fan evolucionar”.