Aina Moll, donassa

Corre l’any 1980, ja hi ha hagut les primeres eleccions autonòmiques i contra pronòstic ha vençut Jordi Pujol, que ha estat investit amb el suport d’Esquerra Republicana. Es comença a desenvolupar la Generalitat, es negocien els primers grans traspassos de l’Estat, i el conseller de Cultura, Max Cahner, et demana si et pots fer càrrec de la Direcció General de Política Lingüística, amb l’objectiu, ni més ni menys, de normalitzar la llengua catalana. No cal dir que tot està per fer i que, més enllà de les bones intencions de congriar consensos per mirar de salvar la llengua, els recursos són escassos. A més, es dubta de l’empatia més enllà de l’Ebre per a una empresa d’aquesta magnitud.

Aquest és el repte que va assumir aleshores Aina Moll, amb un doble objectiu: d’una banda, construir una normalització lingüística sense res on agafar-se, ni una legislació vigent (la llei del català va trigar tres anys) ni cap experiència prèvia de fer reviure una llengua perseguida; i de l’altra, fer pedagogia a Espanya sobre la necessitat de normalitzar la llengua catalana, en uns moments de dubtes sobre l’Estat autonòmic que tenien ressons de sabres. D’aquí que, els primers mesos del mandat, Moll es prodigués a la premsa, com ara en articles com “La normalización del catalán, problema de toda España”, publicat a EL PAÍS el 3 d’octubre de 1980, amb frases que avui, sembla mentida, n’hi ha que encara no han entès: “Es necesario que todos los españoles, y no sólo los catalanes, reconozcan y asuman que el catalán es la lengua propia de Cataluña, y que esto no es incompatible con el carácter de lengua común de todos los españoles que la Constitución reconoce al castellano”.

Les bases sobre les quals es va bastir la normalització es poden trobar en un altre article d’Aina Moll, publicat a Serra d’Or també l’octubre de 1980. Després de fer una síntesi legislativa vigent (bàsicament, el que diu la Constitució) i un esbós de situació sociolingüística (sacsejada per l’abundant immigració castellanoparlant), Moll anota els tres punts clau per a la normalització, a banda de reclamar voluntat col·lectiva: “1) La llengua pròpia de Catalunya és el català; [...] 2) No és possible ser català rebutjant la llengua de Catalunya; [...] 3) Aquesta acceptació no implica de cap manera el rebuig de la llengua pròpia de l’individu”. Expressats d’aquesta manera, els punts 2 i 3 representen el pacte bàsic que va esperonar la normalització durant més de vint anys (fins a la irrupció d’una força com Ciutadans, que no s’ha sentit en cap moment interpel·lada per cap mena de pacte): els catalans, siguin d’on siguin, accepten que la llengua de Catalunya és el català, però poden expressar-se en la llengua que vulguin.

L’activitat divulgadora de Moll va ser gran, però també ho va ser l’acció política. El 1981 es va constituir la Junta Permanent de Català, que es va encarregar de definir els diversos nivells de llengua amb les seves proves i certificats corresponents. L’any 1982 va veure la llum la primera gran campanya de foment del català, la d’aquella nena que es deia Norma i que ens conscienciava amb l’eslògan “El català, cosa de tots”. El 1984 va aparèixer el Digui, digui, el manual multimèdia destinat sobretot a la població castellanoparlant i que va tenir més de 25 anys de vigència. El 1985 es va crear el Termcat, el centre de terminologia que durant més de tres dècades s’ha encarregat de modernitzar la llengua per fer-la apta per a tots els àmbits del saber. I l’any 1988 es va constituir el Consorci per a la Normalització Lingüística, la xarxa de centres d’assessorament i ensenyament del català que ha absorbit els nous aprenents de les últimes dècades. Sense tot això tindríem, de segur, una llengua més feble.

Alguns ajuntaments, per exemple el de Barcelona, malden per trobar noms de dona per batejar carrers, places, centres cívics i biblioteques, a fi de donar-los la visibilitat que els han negat els segles de domini masculí. Doncs el d’Aina Moll és un nom indefugible.